Prendre la paraula

(A la imatge, Ateu Martí, protagonista doble del llibre de l’Antoni Trobat i del de Llorenç Capellà)

-“Gloses d’un xafarder”, de Llorenç Moyà, selecció i estudi preliminar de Miquel Àngel Vidal, publicat per Moll el 2013. Una selecció de les gloses en dècimes que Moyà escrigué del setembre de 1977 a l’octubre de 1981 al periòdic “Última hora”.
-“Memòria i salnitre”, de Manel Santana, Editorial Calúmnia. Volumet del poeta manacorí Manel Santana.
-“Marx y el anarquismo”, de Rudolf Rocker, Calúmnia Edicions, 2018.
-“La mujer”, de Teresa Claramunt, Calúmnia Edicions, 2018.
-“La ley y la autoridad”, de Piotr Kropotkin, Calúmnia Edicions, 2018.
-“El federalismo de Piotr Kropotkin”, de Camilo Bernieri, Calúmnia Edicions, 2018.
-“Del nacimiento de las ideas anarco-colectivistas”, de Francesc Tomás Oliver, Calúmnia Edicions, 2018.
-“Història de Mallorca”, de Pere Xamena Fiol, Editorial Moll, 2015. Una història accessible a la qual pots entrar fàcilment si hi vas previngut.
-“Obra completa Punt Dos”, Carles Hac Mor, Pagès Editors, Lleida. El més gran dels dissidents lúcids de la nostra contemporaneïtat es pot trobar arreu.
-“La Primera Internacional y la Alianza en España. Colección de documentos inéditos y raros”, edició de Wolfang Eckhard, Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid. Com tots els seus llibres, interessantíssim, però aquest, a més, pel que tracta, imprescindible per completar la visió sobre els anys de l’arribada de l’AIT i de l’Aliança de la Democràcia Socialista a l’Estat espanyol.
-“La Idea és infinita. El socialisme a Capdepera (1900-1936). Una crònica”, de Miquel Llull, Edicions Documenta Balear, 2016, Palma. La segona incursió de paper en el poble de l’espiritisme, ara amb la ideologia d’esquerres majoritària en e seus carrers, el socialisme marxista.
-“Diccionari Vermell”, de Llorenç Capellà, Editorial Moll, 1989, Palma. Un clàssic que fins ara no havia pogut tenir i que puc dir que m’he menjat ràpidament amb ganes.
-“Un país anomenat nosaltres”, d’Antoni Trobat, Illa Editorial. Llegir el Toni Trobat cada setmana a l'”Ara” és una cosa i llegir-lo seguit, un article darrere l’altre, una altra de ben diferent. Les línies argumentals es complementen i esdevenen arguments de pes, tot i que amb invitació permanent a la discrepància. I és lògic si tenim en compte que ell mateix discrepa com a mètode de construcció de pensament i de realitat. I ben fet que fa, i per això m’agrada. Dogmes ara, no cal. Imprescindible per posar al dia el pensament sobre el país i els països però, sobretot, també sobre “nosaltres”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!