Prendre la paraula

Totes les drogues són bones si no se n’és dependent. Bones perquè són a l’abast de totes i tots (excepte les prohibides que cal buscar i adquirir de mans de mafiosos anomenats traficants sempre ben relacionats amb tot tipus de poder). I bones perquè ens aporten, com a humans, altres formes de veure el món, la realitat, i fer-nos qüestionar, fins i tot, si això que a cops anomenem amb aquest nom tan estrany i dictatorial: «la realitat», és real o només una de les formes que pren allò real.

Però totes les drogues contenen en si mateixes, al costat de les seves bondats, maldats tan grans que no podem dir-les unes separades de les altres si no volem acabar essent reduccionistes fins a l’infinit o una mica més enllà…

Ens droguem perquè volem conèixer el món, perquè ens en volem evadir, perquè anhelem mirar-lo des d’òptiques diferents o perquè la mirada del que hi ha ens porta sense camins secundaris al penya-segat més proper per no haver de patir la vida.

En totes les drogues, i l’alcohol és la més important i destacada a Tarragona, les conseqüències culturals de la seva ingesta esdevenen múltiples i diverses però en l’àmbit on som és clar que algunes drogues són més «socials» i acceptades que altres. Sense anar més lluny, tenim una de les religions majoritàries en el nostre àmbit que sacralitza el vi donant-li la divinitat que la sang de Déu deu tenir; i una altra que li atorga tots els mals possibles. En tot cas, a partir de la seva sacralització i a través de la seva negació, és clar que l’alcohol i la cultura que ha generat són part consubstancial de les nostres societats. Això passa inclús en el sector majoritari en la nostra societat de què era testimoni una pintada mítica del carrer Rebolledo d’abans que deia allò de «Mentre el catòlic resa, l’ateu beu cervesa.»

En tot cas, el que avui tenim aquí no és un debat sobre l’alcohol sinó sobre la seva promoció des del poder que dona el fet de ser alcalde, conseller o consellera. I és clar que sortir cada dos per tres a la premsa ens dota d’un cert poder propagandístic que no té res a veure amb el fet que la gent que ens hi vegi pensi o no com nosaltres. Alhora, és clar que esdevenim, nosaltres i la institució de què formem part, petits referents de gent diversa (cada cop menys, per sort) i com a referents o com a membres de la institució ni hem de participar en setmanes santes o misses de cap confessió ni hem de fer promoció de begudes alcohòliques.

I que després cadascú faci el que vulgui amb la seva vida privada: anar a missa, cagar-se en Déu o en deu i beure moderadament, dependre de la substància que vulgui (tot i que dependre mai no és opció sinó obligació) o emborratxar-se fins a caure al terra, que de la pell cap endins és clar que mana cadascú.

Però cap a fora i davant consums dependents i excessos perillosos per a la salut, crec que no hem de fer propaganda de cap substància, ni alcohòlica ni no alcohòlica, però encara menys que pugui crear dependències de cap tipus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!