«En calidad de investigado»: l’esbandida de la por

Avui m’ha arribat una altra carta del Jutjat número 2 de Tarragona. Sembla que casualment és el mateix que ja me n’havia enviat una altra a partir de la qual vaig saber que se m’acusava de «desordres públics». Uns suposats «desordres públics» que diuen que es van produir el 3 d’octubre a Tarragona, quan vaig participar, junt amb 30.000 persones més, en la vaga general més gran del segle XXI als Països Catalans. I de desordre jo no en vaig veure cap…

La vaga estava convocada pel meu sindicat, CGT, i per CoBas, COS, IAC i CNT per tal de denunciar la deriva repressiva de l’Estat i per defensar els drets laborals, socials i democràtics que sempre he defensat, defenso i continuaré defensant, que com a mínim puguem viure treballant i, si no podem treballar, puguem viure també. D’aquells inexistents «desordres públics» m’acusen a mi, a la Laia Estrada (curiosa coincidència que els dos regidors de la CUP de Tarragona en siguem acusats), al José Estrada, al Miguel Mota i a altres.

Ara, aquest nou sobre conté una citació per a un altre cas que encara no sabem en què consistirà però que em vol fer començar la celebració del meu aniversari al mateix jutjat número 2, declarant sobre «delitos OTROS». Com sempre en aquests casos, em demanen que hi convidi el meu advocat i m’amenacen que si no hi vaig em perseguiran i em detindran les que ells qualifiquen com a «fuerzas de seguridad del estado».

En resum, i sense haver accedit encara als papers acusatoris de no sé què, crec que deu ser el mateix de sempre. Perquè res és nou i cada un cert temps, a les dones i els homes de les classes populars d’aquest país els amos ens amenacen, ens peguen, ens jutgen, ens empresonen, ens maten o ens envien a l’exili. Així ho van fer amb mon padrí, que va morir a l’altre costat de la ratlla per haver construït un món cooperatiu sense rics ni pobres, i amb ma padrina, que va viure l’exili interior del silenci amb un fill i dues filles per pujar. I així ens ha passat cada cop que hem reclamat els principis bàsics d’igualtat, llibertat i fraternitat que mereixem com a persones partint, és clar, del primer de tots: del dret a la vida.

Aquesta acusació d’ara no és diferent de moltes altres que aquests dies anem veient per diversos mitjans de comunicació. El seu únic objectiu és fer-nos por, molta por. I és per això que ens acusen de mil i una coses absurdes i sense sentit, s’inventen delictes i ens fan exclamar «això no pot ser». Però la por creix, la por de què parlava Raimon quan deia que «tanca les boques i lliga les mans, només et deixa les cames per fugir.» El seu objectiu és clar: que ens tanquem a casa, no parlem amb les veïnes, mirem la tele i acceptem totes i cada una de les formes de dictadura que pren aquesta mal anomenada democràcia espanyola i capitalista (capitalista no li diuen però també ho és, i molt) sense protestar, perquè saben, i els ho vam demostrar l’1 i el 3 d’octubre, i el 8 de novembre, que juntes no tenim por i tenim clar què ha de fer un poble si vol ser lliure.

Contra la seva por, contra la por que ens volen imposar, només queda deixar ben clar que els aguantem la mirada ara i sempre perquè no tenim res a amagar i, tal com deia més o menys el prioratí Joaquim Llorens als anys 30, «Venim a enfrontar-nos contra l’enemic del poble: a reptar el dèspota; a envestir el cacic; a escopir-los-hi a la cara, si és precís. Venim a dir als cavernícoles de tota nissaga que la seva dominació ha acabat per la ferma voluntat de les dones i els homes lliures.».

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *