Prendre la paraula

jordimartifont

17 de febrer de 2018
0 comentaris

El seu odi, els nostres carrers; el seu Estat, el nostre poble


-Dies previs a l’1 d’octubre, Manlleu. Quatre persones resulten ferides a l’escola Puig-Agut com a conseqüència de l’acció d’un individu que els va disparar amb una carrabina d’aire comprimit.

-16 d’octubre, Palamós. Un home de 75 anys resulta ferit per un perdigó disparat contra ell mentre feia una cassolada contra l’empresonament dels Jordis.

-13 de novembre. Barri de Sant Martí a Barcelona. El vidre del balcó d’una veïna del barri de Sant Martí on estava penjada una estelada rep un impacte de perdigó.

-22 de gener, les Corts. Un veí, Daniel, denuncia tres impactes de perdigons a la façana del setè pis, l’únic que lluïa una estelada de tot el seu bloc.

-30 de gener, la Verneda, Barcelona. Un veí denuncia impactes de perdigons a dos quarts de 12 de la nit, en el seu balcó on tenia penjades una senyera i una estelada.

-1 de febrer, Diagonal Mar. Diversos veïns denuncien que algú havia disparat indiscriminadament contra sis pisos on hi havia penjats símbols independentistes amb el corresponent trencament de vidres.

-7 de febrer, un militant de la CUP denuncia que li van disparar perdigons contra el balcó de casa seva on hi havia una estelada.

El periodista Joan Mangues publicava, el passat 10 de febrer a Diario 16 una recopilació d’atacs amb armes de foc contra cases d’independentistes que caldria que ens ajudessin a reflexionar. Reflexionar perquè, per sort, totes són fetes amb perdigons, balins… però alhora mostren clarament qui és el rei de l’odi i qui no accepta la possibilitat d’un debat democràtic, pausat i col·lectiu sobre la independència de Catalunya, un tema que és com qualsevol altre, ni místic, ni religiós ni producte del cel.

La violència exhibida en diverses manifestacions unionistes, amb nul·la condemna per part dels partits espanyolistes que es diuen democràtics; la participació, amb total normalitat, de grups neonazis i feixistes en les manifestacions espanyolistes, des de la Falange a Vox o Democracia Nacional; la lloança de les forces d’ocupació i del militarisme en general, l’associació de la nació espanyola amb l’exèrcit, la Guardia Civil i la Policia Nacional i qualsevol actuació que facin; l’»A por ellos», les medalles proposades per als policies que l’1 d’octubre ens van pegar amb total impunitat i el premi en forma de vacances pagades per una associació d’hotelers murcians; l’amenaça continuada d’agressió física i molt més… fan impossible imaginar una Espanya que no sigui allò que és i l’escolament cap al desastre d’aquest Estat que ens manté a la força en la seva estructura territorial.

Cada cop més, l’Estat espanyol es desplaça sense aturador cap a la negació de drets democràtics, bàsics sense que es vegi cap possibilitat immediata de canvi, ni a curt ni a mitjà termini. Anomenar «delictes d’odi» a la utilització de la llibertat d’expressió; «adoctrinament» a la possibilitat de debatre; i empresonar polítics defensors teòrics i pràctics de la no violència com si fossin criminals violents són petites mostres de com de lluny estem de res que no sigui la repressió, la repressió i la repressió. I aquesta repressió i aquesta tornada a l’autoritarisme més explícit no és culpa dels qui democràticament vam voler exercir un dret bàsic com és decidir si volem formar part d’una monarquia o volem fundar una república, dels qui vam posar les eines per exercir el dret d’autodeterminació.

En un espai al món com aquest jo no em vull quedar, i malgrat ens disparin perdigonades, ens amenacin de mort, amb presó o de pegar-nos si no acatem la seva autoritat totalitària, sortim al carrer, esdevinguem república i deixem la morta (que deia Maragall) putrefacta (afegeixo jo) camí del penya-segat. Continuar esperant que arribi un govern autonòmic i «recuperar les institucions» és com pegar-nos cops de fuet a la pròpia esquena per tal que a l’amo no se li cansi la mà o no ho faci tan fort, però no perquè deixi de pegar. Ho tenim tot per fer i en bona part, ells ho volen destruir tot també, i sabem que només al carrer podem guanyar-los el pols. I sí, ho hem de fer amb no violència, desobediència civil i plantant-los cara, perquè la resta seria -i ells ho saben, els de les porres i els dels perdigons- un desastre per a nosaltres perquè els donaria «legitimitat» per canviar les càrregues de les armes i fer-nos tot el mal físic possible, ja que de sempre en són professionals i alguns cobren per a això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!