Prendre la paraula

jordimartifont

7 de gener de 2018
0 comentaris

Víctor Foch: “La nostra Catalunya”. Algú en sap res d’aquest senyor?

Evidentment, el text “La nostra Catalunya”, signat per Víctor Foch i inclòs en el número 1 i únic de Tramontana del 1913, una reedició feta per Salvador Seguí en homenatge a Josep Llunas, està inclòs en el “Llibre Negre”. El que no sé ni he pogut aclarir és si aquest Víctor Foch existia ja que no apareix en cap llibre de biografies ni del moviment obrer ni de l’anarquisme ni l’he trobat mai enlloc més. Algú dels que em llegiu en teniu idea? Podria ser un homenatge al grup Foc Nou de final del XIX en què estaven Jaume Brossa o Pere Coromines?

15 de febrer de 1913, Víctor Foch, article a Tramontana

La nostra Catalunya

No és pas la Catalunya dels poderosos la nostra Catalunya. Catalunya és per nosaltres una idea de completa alliberació i no és entremig dels poderosos a on la llibertat es troba.

Nostre amor a la terra catalana no neix per la grandesa de son passat; la història de Catalunya, com la de tots els pobles, no ens conta més que la història de la injustícia en tot temps, la d’uns homes esclaus i d’uns homes esclavitzadors. No, son passat no parla al nostre cor, les seves gestes guerreres no toquen pas els clarins que nostra ànima ansia per acudir al suprem combat.

Sols hi ha un moment que percebem nostre crit de guerra: és quan la revolta dels remences contra la noblesa. Però el remença i el noble avui encara persisteixen i la pàtria del remença, avui com ahir, no és la pàtria del senyor.

Per al desheretat, la pàtria li és tan esquiva com la terra estranya; els poderosos li han fet la terra enemiga, i quin amor ha de tenir a la terra que l’explota i l’envileix? La seva pàtria és allà a on podrà plantar la seva llibertat i la seva justícia.

El tirà no és pas nostre germà, l’explotador no és pas nostre compatriota. Ells són els nostre enemics siguin d’on siguin, parlin la llengua que parlin.
No és la llengua la que uneix els homes, és la comunitat d’amors i la comunitat de sofrir el que fa néixer l’amor entre els homes.

És el germà nostre aquell que de terres llunyanes ens envia entusiasmes per un ideal d’alliberament, que sol renegar de la misèria de son viure, que sap purificar l’esclavitud amb sa revolta.

Per damunt de les fronteres s’uneixen els homes que un mateix anhel viu en son esperit. Els ideals de justícia i d’emancipació dels desheretats són noves religions que fan una raça espiritual; és l’amor el que ens fa patriotes d’una Pàtria augusta i noble, la Pàtria que encara ha de venir.

Escrivim en català, estimem Catalunya perquè volem fer-la més lliure per a l’home lliure. No la volem pas subjecta a cap jou estrany, però tampoc volem que cap tirania subjecti l’home que viu a Catalunya. Amants de la llibertat de l’home, no podíem ser pas defensors de l’esclavitud dels pobles, però un alliberament i l’altre han de marxar a l’ensems: separar-los és un engany més, una mentida monstruosa.

Volem fer de Catalunya la pàtria ideal, on el desheretat la senti com a veritable pàtria seva. On la terra que conreï sigui sa terra, on son esforç sols sigui per a la seva obra. On el pa que pasti sigui son pa, on se senti lliure i amo de ses accions i que beneeixi sa llum perquè ha foragitat tota tenebra, que beneeixi també sa bellesa perquè en ella s’hi sent ditxós.

Nostre nacionalisme no és pas una agressió als altres pobles; tant com el desig d’una llibertat catalana, hi entra el de limitar nostra acció, no amb el propòsit d’empetitir-la sinó amb el d’intensificar-la.

No hi ha millor predicació que l’exemple, per això volem una Catalunya exemplar. El problema social és el mateix en tots els pobles, la seva solució és també la mateixa: l’emancipació dels que viuen sota l’explotació i la injustícia, però els procediments per assolir la solució varien segons les modalitats ètniques, les condicions econòmiques de cada poble, i nosaltres volem adaptar-lo a Catalunya, no volem traduir-lo. Per adaptar-lo no cal fer gran esforç, cal ressuscitar el que feren els homes de la generació que ens precediren; la lluita social a Catalunya va revestir caràcter propi, va donar al món una modalitat ben seva i aquesta modalitat volem avui renovar amb les necessitats dels nostres temps, no com una competència sinó com una acció nova, com un nou apostolat.

Vet aquí la nostra Catalunya, la pàtria ideal: vet aquí el nostre nacionalisme: una acció revolucionària entre el nostre poble per a la conquesta d’aquesta pàtria.
No, no és pas aquesta la Catalunya dels poderosos.

Tramontana, any I, número 1, 15 de febrer de 1913, Barcelona, pàgina 1.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!