Prendre la paraula

(Intervenció escrita -completa- al debat sobre els pressupostos del 28 de desembre de 2017 al Ple de Tarragona, retallada allà per manca de temps de temps)

La notícia, avui, seria que la CUP de Tarragona votés a favor d’aquests pressupostos que, alegrement i dit en plata, són un esborrany d’ells mateixos. Ho faríem amb ganes però ens estaríem fent trampes al solitari. Aquests són uns pressupostos com els que fins ara hem vist en aquesta legislatura: al servei dels rics, que neguen la participació política de les persones d’aquesta ciutat, que acoten el cap davant dels que veritablement manen i que rebran, tal com toca, el suport de la dreta extrema en forma de «sí» i de l’extrema dreta en forma d’«abstenció».

Uns pressupostos, a més, que seran votats afirmativament sabent que en bona part no es compliran, que rebran mil i una modificacions perquè en bona part depenen de la venda de patrimoni. Amb total seguretat, les partides que seran més desballestades seran aquelles que haurien de servir per pal·liar el patiment de les persones amb menys recursos, de les més petites, dels més insignificants. I que quedi clar que per a la CUP no hi ha persones «petites» ni «insignificants», però per als que manen en aquesta ciutat, sí, amb totes les lletres.

Avui la no notícia és i serà que la CUP votem en contra, un cop més, dels mateixos pressupostos de l’any passat. I ho fem perquè, igual que l’any passat i l’altre i l’altre, seria de ximples i d’irresponsables votar a favor d’uns pressupostos que són més foscos que l’estalzí, tan falsos com un duro sevillano, incomplets com qualsevol moble d’Ikea amb la capsa oberta i tan xucladors com un vampir qualsevol, de tal manera que quan els poses una mica de llum desapareixen fins l’any que ve perquè només existeixen a les fosques.

Això sí, uns pressupostos que rebran el qualificatiu de «socialistes», perquè «socialista» és diu el govern que els presenta, tot i que curiosament a mitges amb la dreta extrema del PP i el suport implícit de l’abstenció dels falangistes constitucionals de Ciutadans. Per cert, avui senyor Viñuales els dic falangistes amb totes les lletres, perquè quan la Falange va demanar el vot per Ciutadans en les passades Eleccions Imposades vostès van callar, perquè lloen la violència física contra persones no violentes o callen davant aquesta i defensen donar medalles a qui la practica amb obediència deguda. No hi ha banalitat en aquest mal, només hi ha mal. Un motiu més, senyores i senyors que es diuen «socialistes», per dir-los que se’ls confitin fins l’any que ve.

Però anem al que anàvem. Aquests pressupostos continuen partint d’unes ordenances fiscals immutables que segueixen totes les teories econòmiques neoliberals, per tant criminals i de cap manera «socialistes» en el fons, només en el nom. Qui té més (gràcies a Déu, les plusvàlues i la desmillorada lluita de classes) no paga més -ni pensaments de fer-ho- i qui té menys, que Déu nostre senyor o la mare de Déu de la beneficència l’agafi confessat. Cal canviar aquesta «tendència» i convertir-los realment en uns pressupostos si no «socialistes» almenys d’esquerres, al servei de la majoria social.

Les ordenances fiscals a Tarragona són immutables mentre Pau Pérez remeni les cireres. I aquí faig una crida per tal que el sector socialdemòcrata del PSC (a les teles de dretes diuen que existeix tot i que jo no l’he vist mai) demani d’una per totes que els impostos no premiïn qui tingui més mai més, si pot ser. Quines coses de demanar, no? Però és que només a partir de recaptar més diners i destinar-los a l’anivellament social és com podem avançar dins del capitalisme que és el seu sistema, «l’únic possible» diuen vostès. Mentre no el canviem, almenys, deixin de fer patir les persones pobres, deixin de no recaptar més a qui més té, deixin de tractar fiscalment de la mateixa manera qui té molt i qui no té res. Perquè ha de ser el municipi, amb una dotació pressupostària adequada i coherent derivada en bona part de la gestió dels seus impostos i taxes, qui s’encarregui de cobrir, d’administrar, totes les necessitats bàsiques de les persones que viuen en cada una de les nostres ciutats i pobles; perquè ha de ser el municipi l’espai de repartiment primer.

Per cert, lloança sense condicions a la municipalització de les llars d’infants d’aquesta ciutat que, tot i que obligada perquè el pirata que les gestionava no hi guanyava prou, ha permès veure ben clarament com la privatització de tot allò privatitzable als municipis –i en aquest en concret a Tarragona- no responia a cap altre objectiu que al lucre de mans privades concretes. Faig aquí una pregunta innocent a l’aire: algú en aquesta sala hi va guanyar res a nivell personal amb la privatització de les llars d’infants en el seu moment? Ho dic més que res perquè a nivell col·lectiu és ben clar que només hi vam perdre i, si totes hi vam perdre i ningú hi va guanyar, a quines estranyes maniobres responia aquesta fal·lera privatitzadora? O dit d’una altra manera, qui era l’amic del Florentino a Tarragona?
L’alcalde Ballesteros ja ens va deixar clar, en l’únic cop que s’ha reunit amb la CUP en aquesta legislatura, que mentre ell manés a Tarragona no es faria cap estudi sobre la qualitat de l’aire. Curiós que l’alcalde d’una ciutat que podria estar afectada greument per la contaminació de la indústria que l’envolta es negui radicalment a fer cap investigació al respecte. És el dramàtic resultat de les votacions que hem vist en aquesta sala i dels pressupostos que tenim damunt la taula. A aquest govern li importa una merda què respirem a Tarragona, si és nociu o si no ho és. Els pressupostos futurs de Tarragona han d’incloure una partida per a aquesta finalitat, una partida imprescindible i s’ha d’executar sí o sí.

Aquests pressupostos dibuixen una ciutat que els que manen volen de cul a la natura que l’envolta, que no es cansen de lloar alhora que creen les condicions òptimes per tal que es malmeti. On són els diners per a l’adequació de l’Anella Verda, per al seu coneixement entre la societat tarragonina, per al seu gaudi. Aquest no és cap tema menor sinó una de les bases de la vida a Tarragona, la que permet mantenir o intentar mantenir un equilibri ecològic vital per al dret a la vida de què totes i tots hauríem de gaudir i de què no gaudim. Vostès, l’únic interès que tenen pels espais verds de la ciutat és si els permeten posar-hi ciment o no. Els seus grans objectius de ciutat són urbanitzar-ho tot per tal que qui veritablement dibuixa l’urbanisme de Tarragona pugui anar posant casetes en el seu Monopoly particular. De la mateixa manera que l’avarícia trenca el sac, tinguin clar que la Budellera no la faran i més aviat que tard Tarragona tindrà un urbanisme amb les persones al centre. Les persones totes, no només «unes determinades persones» amigues dels que manen.

Ens preguntaríem, si no fos que ja ho sabem, a on són els diners de cultura, els diners per a la defensa de del dret a la vida de les dones i contra les violències masclistes, per a les persones sense casa, perseguides per la pobresa que reben com a única forma de relació del Poder, on són els drets que s’han de defensar des de la institució municipal que hauria de ser mirall d’intervenció justa, de participació decisòria, de democràcia en l’àmbit més proper a la vida de les persones…? On són aquestes partides? Algunes les hi trobem, però minimitzades, empetitides, tan ridícules que només serveixen per dir que hi són perquè estan enunciades. Així, per exemple, no podem dir que no destinen diners a habitatge social, però la quantitat la vull anomenar perquè és determinant per entendre de què va Pau Pérez quan diu «pressupostos socials» sense enrojolar-se: aquests pressupostos destinen 150.000€ a habitatge social. Bravo!!! O la partida anomenada «per a infraestructures de ciutat, barris, racons i participatius», dotada amb un milió d’euros per a tots els barris de Tarragona durant 365 dies, només 100.000 euros més que la inversió destinada a l’estadi del Nàstic. Ja ho sabem que el futbol, perdó, el Nàstic, és els més important però potser això és passar-se de frenada…

En l’informe d’Intervenció se’ns diu que una mancança d’aquests números és la no inclusió ni dels pressupostos de la Fundació dels Jocs Mediterranis 2017 ni de la Fundació Tarragona Smart City. Segurament, ens diran que els informes d’aquestes dues fundacions no hi són perquè «ens els vam descuidar» però sincerament -i ja sabem que la resposta és que sí-, vostès es pensen que ens continuem mamant el dit? Aquestes fundacions fan el mateix tuf que la Fundació de la Candi que cada cop que l’ensumem ens acaba venint al cap aquella frase d’un altre «socialista» de pro, Felipe González, quan referint-se al GAL deia que «no hay pruebas ni las habrá». Volem un autèntic Govern Obert i una transparència que no sigui només lema de campanya. I ho volem perquè aquesta és la prèvia a uns pressupostos participatius en què la ciutadania pugui decidir sobre una part important dels diners administrats no per als amics i amigues sinó per a totes i tots.

Del que sí hi ha proves i les tenim és de la falsa reducció el deute que el senyor Pau Pérez ens va vendre com una altra genialitat de la seva destresa fent enginyeria financera. Els diners dedicats a pagar anualment el deute acumulat (103% del pressupost anual) contenen una reducció (de 17.5M€ es passa a 14M€) que, mirant l’informa de l’interventor, es veu que ve de la reducció d’interessos i de signar una «carència» de quatre anys d’una part del deute. El resum seria que qui hereti la finca heretarà el deute «i ja ho faran los nois». I això, ja ens perdonarà, senyor Pau, és tenir la cara més dura que l’asfalt. Tan dura com que aquests pressupostos destinen 16.702.000 euros a pagar el deute bancari sense saber d’on ha sortit aquest deute i qui l’ha provocat.

Acabarem parlant de brossa, de la brossa que omple Tarragona, una ciutat on carrers i places són plenes de porqueria, tot fa mala olor i per tal de solucionar-ho, suposadament, destinem 20.239.000 euros a un contracte de la brossa que l’any passat se n’emportava 19.509.000. És la pujada de l’IPC!, diuen els savis, I tant. Però el contracte continua sent un forat negre sense avaluar. Els rumors de robatori continuen presents i ampliant-se i les barbaritats que se’ns expliquen no paren de créixer. Mentrestant, vostès es continuen negant a saber si es gasten bé els diners destinats a netejar Tarragona o no. Fomento de Construcciones y Contratas aixeca sospites de malversació a tot arreu, ajuntaments democràtics com els de Barcelona i Badalona intenten saber si una part dels seus contractes de la brossa se’ls embutxaca algú i a Tarragona, en canvi, quan demanem que tothom pugui saber en què es gasten els diners els responsables de la neteja, perquè tot està brut, brut i brut… Ballesteros i la seva colla responen que la culpa la tenen els tarragonins, que som una colla de bruts i voten en contra de saber a què es dediquen els 20 milions d’euros que enguany posen a la partida que ens proposen d’aprovar. Saben com se’n diu d’això? «Opacitat», i «opacitat» té un antònim que és «transparència». «Opacitat» és també, i no té res a veure amb la brossa però sí amb els pessebres, una de les principals característiques de la màfia.

I amb la paraula «màfia» acabo la meva intervenció. Els filòlegs no ens acabem de posar d’acord sobre d’on prové aquesta paraula. Algunes proposen un origen àrab a partir de la paraula «mahya», que voldria significar quelcom semblant a «fanfarroneria» o «xuleria» i s’hauria utilitzat a Sicília entre els segles X i XI durant l’ocupació àrab. Altres pensen que és més provable que la paraula derivi de l’antiga expressió toscana «maffia», que volia dir «misèria», o del substantiu àrab «mu’afah», que significa «protecció dels dèbils». Ja sabem que amb aquests pressupostos que tenim damunt la taula de «protecció dels dèbils» no cal buscar-ne perquè no la hi trobarem. De «fanfarroneria» o «xuleria», en canvi, no ens estranyaria que si en busquéssim en trobéssim.

Però tractant-se dels pressupostos del Govern Ballesteros i de tot el que a dia d’avui sabem sobre ell, crec que el que segur hi trobaríem seria més aviat l’expressió toscana, aquella que busca en la paraula «misèria», no necessàriament material, l’origen d’aquesta altra paraula que res té a veure amb els pressupostos però s’ha acabat instal·lant dins del meu discurs, segurament per una assimilació dins del meu cap que no respon a la realitat ni molt menys. Pleguem…

Que els lleons no ens mosseguin massa la cua, de la font estant; que l’escalf no ens manqui ni a les hores ni entre hores; i que la son esdevingui un vell record de badalls i budellams quan se’ns proposi com a alternativa a allò que fem, que sempre és més del que toca. I si l’any que ve ens tornen a presentar els mateixos pressupostos, tinguin clar que els tornarem a votar que no però recordin i no oblidin, també, que seran els últims que vostès ens presentaran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!