Prendre la paraula

Des de fa uns anys, estic buscant, explicant, redactant, recopilant, recollint… desenes, centenars de textos de tot això que en diríem anarcoindependentisme o catalanisme llibertari o anarquisme catalanista d’arreu dels Països Catalans. Avui, 25 de novembre de 2017, Dia Internacional contra les Violències Masclistes, el llibre arriba a 323 pàgines en A4 i mida 12 de lletra. Comença el 1841 i acaba avui mateix. Molt possiblement sortirà coeditat per Lo Diable Gros i Calúmnia, tot i que res és segur encara, ja que cada cop que busco o miro, trobo més referències. Realment, la feina m’ha superat per tots els costats però quan surti és clar que alguns relats podran canviar o, com a mínim, que jutjo més important, les llibertàries que no ens volem espanyolistes ni fancesistes ni estatistes en general, però que alhora no neguem l’existència de les cultures no estatals i dels pobles tindrem uns volums per referenciar i no sentir-nos tan sols. Com a exemple, que aniré ampliant en els propers dies en aquest blog, aquest editorial de Tramontana de 1907 amb la corresponent explicació de què és i qui ho va fer.

1907, 1 d’agost
La Redacció de Tramontana
Article editorial

Mans a l’obra
Ja fa temps que acariciàvem la idea i el propòsit de crear una publicació en nostra llengua natural, per a sembrar, en el conreat camp de les lletres catalanes, la fructífera llavor llibertària per tants altres i fins per nosaltres mateixos sembrada arreu del món amb el llenguatge dels grups naturals que el poblen.

Per què -ens dèiem- aquí a Catalunya no hem de parlar al cor i al cervell dels individus i dels pobles amb el seu propi idioma amb el qual pensen i senten? Si es llença la llavor en terra apropiada, no germinarà amb més braó i els fruits no seran més bons i abundosos que no pas si es llença en terra poc apropiada per a assimilar-se el fruit?
Però la indiferència i també prejudicis i preocupacions en alguns feren que no poguéssim mai portar a cap la nostra iniciativa, fins que a còpia de batallar i més que altra cosa per la força de les circumstàncies, la indiferència i la rutina desaparegueren obrint pas al bon sentit i fent més espaiós el camp d’acció de l’ideal.

És que l’ideal anarquista vers el que va la humanitat tota ha de tancar-se en comptats idiomes fent així menys fructidora i més estèril la propaganda?
Un exemple ben eloqüent d’aquest esterilitat és la falta d’oradors i de poetes entre els anarquistes catalans. L’adaptació de les noves idees en idiomes no propis ha produït veritables energies intel·lectuals i revolucionàries en el nostre camp, resultant lo que diu en Jaume Bausà en un notable article publicat en l’Avenir i és que, es podrà haver fet una adquisició intel·lectual, però no s’ha adquirit cap nova partícula de vida. I així, mentre l’idioma català ha servit de trona clerical a reaccionaris retrògrads i de tribuna xerranesca a la rèmora política, conservadora de totes les plagues i de totes les causes de l’actual desgavell social, no ha servit, perquè no s’ha fet ús d’ell, per a fer una sana solidaritat entre els oprimits per l’explotació capitalista ni per a l’assimilació de les noves salvadores idees.

Doncs bé, aquest deixadesa cultural i aquesta monotonia adormidora és necessari que tinguin terme, i nosaltres trenquem el glaç que té immobilitzat el nostre vaixell llibertari, per a poder navegar ver nous horitzons tot lluitant contra les ones que ens colpegen i salvant els nàufrags que puguem, pujant-los a bord de l’«Ideal».

Tot moviment és vida; i l’actual moviment polític de Catalunya, encara que enganyador i dirigit per enemics de la llibertat puix que pretenen perpetuar l’actual organisme social injust i odiós, no deixa de ser un moviment interessant per a nosaltres. L’anarquisme no deu ésser indiferent davant dels moviments que en un sentit o altre es produeixen en les nacions i en els pobles, perquè tant si obeeixen a una finalitat de reacció regressiva com si pel contrari condueixen a una acció de renovellament progressiu, és clar que influeixen sensiblement en l’ànim dels individus i per consegüent en l’ànima dels pobles. I l’anarquisme, que és en síntesi el deslliurament de l’individu de les col·lectivitats polítiques que l’enganyen i el tiranitzen, deu haver d’intervindre en les lluites, no sols com una protesta isolada, freda, llençada a l’atzar i sols en un moment dat damunt d’una multitud molta part d’ella indiferent, sinó principalment com a acció directa continuadament accionant damunt l’individu empresonat pels carcellers dels partits polítics que es disputen son domini i els seus vots. I això parlant-li el seu propi llenguatge; no sols fent-lo pensar, sinó fent-lo sentir.

Fem sentir, doncs -amics nostres i joves d’instint lliure i de pensa somiadora,- la nostra veu llibertària per tots els indrets de Catalunya.

Que la bellesa de nostre ideal i la bellesa de nostra llengua s’ajuntin com la llavor i la terra, i d’ambdues belleses en surtin belleses més grans encara: la cultura individual del poble i el deslliurament de tot rutinarisme resignador, que són els generadors de l’emancipació de tota tirania política i social i l’assoliment de l’autonomia integral de l’individu.

Veus aquí la tasca que hem d’emprendre.

Mans a l’obra.

-Tramontana. Periòdic setmanal. 1 d’agost de 1907, Barcelona. Pàgines 1 i 2.

1907, 1 d’agost, La Redacció de Tramontana, Mans a l’obra
L’agost de 1907, aparegué la segona reposició de la Tramontana i, en aquest cas, a Joan Usón i Josep Mas-Gomeri se’ls afegiren Albert Masferrer i Josep Grau, procedents del grup d’anarquistes catalanistes que el 1905 havien tret al carrer, junt amb Felip Cortiella, el setmanari L’Avenir. El primer número de Tramontana, sense l’article al davant i subtitulada «Sociologia · Interessos populars · Arts i lletres», va sortir l’1 d’agost de 1907. Hi trobem sovint les signatures d’Enrique Pujol, F. Vidal, Tomàs Herreros (bàsicament poemes) i algú que signava amb el pseudònim d’Espartaco. De la revista, que tenia periodicitat setmanal, en sortiren 18 números, el darrer datat el 20 de desembre del mateix any, però només els vuit primers van ser en català. En el número 8 de la publicació, malgrat l’entusiasme que mostra el text Mans a l’obra, que serveix com a editorial on es recull la seva declaració d’intencions en el primer número, el grup que feia possible la revista en català va deixar la redacció «vist el dèficit que produeix [el periòdic], considerant que amb els 2.500 llegidors que té actualment a Catalunya no n’hi ha prou per sostenir-se tal com és, acorda donar-li més extensa circulació sortint redactat en castellà des del número vinent.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!