Prendre la paraula

Volem solucions polítiques a problemes que alguns veuen únicament i exclusiva com a problemes d’ordre públic. Davant d’un conflicte nacional i social com el que viu aquesta part dels Països Catalans, cal política, efectivament. Cal política i no tancar pàgines web (més de 130 en portem); cal política i no voler i empresonar el Govern de Catalunya elegit democràticament a les urnes ni membres de moviments socials pacífics; cal política i no agredir i ferir dones i homes que volen votar (més de mil documentats); cal política i no perseguir urnes i paperetes (no tots els referèndum són democràtics però el del dia 1 d’octubre sí que ho va ser, tant com l’Estat ens va deixar); cal política i no negar la realitat (que a Tarragona mana la dreta extrema espanyolista amb un alcalde incapaç al capdavant); cal política i dignitat (gràcies Josep M. Prats per trencar el gris d’aquest govern connivent amb el terror i gràcies a qui ha deixat públicament el PSC, Partit dels Socialistes Carcellers); cal política i deixar decidir les coses sense apriorismes (parlar de tot ha de voler dir poder-ho decidir tot); cal política i no monolitisme (reconeguin-ho, Espanya no es trobava en el cap de Déu quan va començar a pensar perquè Déu mai no ha existit); cal política sense cap mena de dubte.

Entenguin-me. La política poc té a veure amb la professionaització de la representació, poc té a veure amb «viure de la política», poc té a veure amb «gràcies, xato, ja t’ho arreglaré jo», poc té a veure amb negar la participació, poc té a veure amb embrutar amb mentides paraules bàsiques com «Parlem» o negar la íntima relació, fins i tot sexual, que hi ha entre «parla» i «decidir», que en el vocabulari majoritari dels presents a les sales de plens acostuma a voler dir «votem» quan es tracta, sobretot, del que anomeneu «temes polítics».

I cal política per solucionar el no reconeixement dels drets bàsics del poble català, d’aquest poble format per milions de persones vingudes d’arreu que ens expressem en centenars de llengües però que formem, per decisió pròpia, part d’un sol poble. I és bo parlar-ne sempre, no només quan alguns veuen que negar un fet no el fa desaparèixer sinó tot el contrari, parlar-ne i decidir sempre.

Dic que volem reconeixement de drets bàsics per part de l’Estat. I dic per part de l’Estat perquè el poble de Catalunya aquests drets ja se’ls ha atorgat. Se’ls ha atorgat de la mateixa manera que han fet tots els pobles lliures del món, a través de la desobediència, de no acceptar les normes de fiscals i militars que l’únic que volen és mantenir la negació, precisament, de drets bàsics, que l’únic que pretenen és mantenir silenciades i sense dret a decidir milions i milions de persones.

El dret d’autodeterminació, més enllà del referèndum convocat pel Parlament, ens el vam atorgar, les catalanes i catalans, el passat 1 d’octubre. Ens el vam atorgar obrint la possibilitat de decidir a tothom i a totdon, a totes i a tots. Ens el vam atorgar votant de forma democràtica sobre si havíem de romandre o no a l’Estat espanyol. I ens el vam atorgar en no fer ni cas de la violència que l’Estat ens va enviar per impedir que votéssim.

Com sempre, nosaltres només tenim les mans. I les mans de més de dos milions d’electors i electores vam decidir, en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya convocat pel Parlament català, que no volíem continuar formant part d’un Estat que l’únic que té per oferir és violència, violència i més violència. I que volíem constituir-nos en república. El resultat de la votació del dia 1 d’octubre va deixar ben clar que som i volem república, una república perquè, afortunadament, els reis catalans fa anys i panys que no existeixen.

I un missatge a la gent que es queda a l’Estat espanyol: els recomano, amigues i amics espanyols i de les altres nacions que es queden a l’Estat que facin el mateix. «El chico este hijo del rey que puso Franco no da la talla aunque en Tarragona el calcalde pierda el culo por invitarle a presidir los Juegos del 2018, que ya veremos si se hacen o no. No da la talla y lo saben ustedes tanto como nosotros. Hagan el cambiazo y proclamen la tercera república. Tendrán un estado más higiénico y democràtico y al menos durante un tiempo sin olor a naftalina. No padezcan que nosostros les reconoceremos nada más hagan la proclamación.»

Perquè és ben clar que sempre serem veïns cordials i afables. Tan cordials i afables com som les persones d’aquí i d’allà, de Catalunya i de Múrcia (visca la lluita popular a Múrcia!), de Tarragona i de Càceres, de Madrid i de Barcelona. Perquè les persones més enllà dels estats, ni deixarem d’estimar-nos, ni d’abraçar-nos ni de fer l’amor per molt odi que l’Estat espanyol enviï als nostres carrers en forma d’exèrcit o de policia.

Visca la Terra i visca la república, però sobretot, visca el poble!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!