Prendre la paraula

jordimartifont

27 de setembre de 2017
0 comentaris

Guanyavents, el poeta anarquista que va escriure “Els Segadors”


Que les catalanes i els catalans som estranys sense cap mena de dubte és una afirmació que té més que raó. Rars, evidentment, en relació a la resta de gent d’altres indrets del món que es donen nom a si mateixos o en reben d’altres per dibuixar-se en el mapa. Tan rars com que una de les tres organitzacions més grans que hem tingut mai sigui un sindicat anarquista. Tan rars com que haguem tingut independència total durant mesos al segle XX i pocs dels que la demanen ara en tinguin notícia. Tan rars com que lloem la immersió lingüística com a referent de país i no sabem que el primer cop que va existir la va aplicar un senyor mudat que era de la FAI. I tan rars com que l’autor de la lletra actual de l’himne nacional fos d’un poeta del segle XIX que va esdevenir absolutament popular entre la classe obrera anarquista precisament perquè ell era un d’ells.

Emili Guanyavents i Jané, que també signava en els seus primers anys com a Guanyabens, va ser un dels poetes anarquistes més populars del darrer terç del segle XIX a Catalunya. Recitava els seus poemes en festes literàries populars, vetllades lliurepensadores, en celebracions de centres obres anarquistes i en inauguracions d’escoles racionalistes. I va ser, també, l’autor de la cançó més cantada aquests dies de revolta al carrer junt amb “L’estaca”. Estic parlant, és clar, d’“Els Segadors” en la versió que coneixem, en la versió oficial actual, en la versió que tanta gent aquests dies ha utilitzat com a punt d’unió qui ha omplert de vida places i carrers. Més enllà de ser himne oficial de Catalunya, “Els Segadors”, per la seva força del text sobretot, és una cançó de lluita col•lectiva, i com a tal ha sortit dels pits i les goles en totes i cada una de les mobilitzacions populars en defensa del dret a decidir, del referèndum i de la independència, però també en moltes altres.

Emili Guanyavents no va ser, però, només un poeta. La seva entrada en el món de l’anarquisme es donà a partir de la seva feina com a tipògraf, una professió en què els republicans federalistes, anarquistes i catalanistes eren majoria en el darrer terç del segle XIX als Països Catalans. Va ser la seva feina i la defensa dels seus drets, amb un ampli convenciment que els principis de la Internacional (AIT) eren els que servirien per emancipar la seva classe del jou del capitalisme, allò que el portà a la militància a la Societat Tipogràfica de Barcelona, a través de la qual participà el 1881 en el congrés fundacional de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) al Teatre Circ de Barcelona.

El 1882 va ser un dels tipògrafs que contribuí a tirar endavant l’escissió de la Societat Tipogràfica que amb el nom de La Solidària es va posar com a objectiu mantenir els principis anarcocol•lectivistes, és a dir bakuninistes. Fou en aquest societat obrera on mantingué contactes i una intensa relació personal i militant amb el pom de dalt de l’anarquisme català del moment, amb Rafael Farga Pellicer, Josep Llunas i Pujals, Cels Gomis i Mestres, Eudald Canibell, Josep Lluís Pellicer o Anselmo Lorenzo. En la mateixa època, però, i com a conseqüència de les seves aficions literàries i espiritistes, mantingué un cercle ampli d’amistats en què es trobava Serafí Pitarra, Joaquim Bartrina, Josep Maria Codolosa, Lluís Millet o Antoni Gaudí, entre d’altres. Amb molts d’ells s’hi relacionava tant a l’Ateneu Obrer de Barcelona o a les tertúlies del Cafè Pelayo.

Alhora que poeta, Guanyavents va ser periodista i mantingué una participació constant en publicacions que anaven del catalanisme a l’anarquisme, l’espiritisme o, ja a la dècada dels 90 del segle XIX, pròpiament culturals i literàries. Així, el 1881 era col•laborador actiu del Diari Català de Valentí Almirall; de La Luz, publicació lliurepensadora dirigida pel maçó Rossend Arús; a partir de 1886, del setmanari anarquista La Tramontana de Josep Llunas, de la redacció del qual en formà part quan Llunas fou empresonat; de La Veu del Centre Català, el 1888; col•laborà amb el grup de L’Avenç sobretot de 1892 a 1893; i a les publicacions Catalònia, Joventut i Germanor.

Guanyavents va participar tant del moviment anarquista com del catalanista, demostrant la concomitància que en molts espais es donava amb persones com ell mateix. Així, el 1880 havia participat ja en el Congrés Catalanista i el 1885 fou un dels poetes destacats que prengueren part en el Primer Certamen Socialista celebrat a Reus i organitzat pel Centre d’Amics de Reus, una festa literària que volia ser alternativa als Jocs Florals, que segons l’opinió dels organitzadors miraven massa cap al passat i massa poc cap al futur.

A partir dels anys 90, però sobretot a partir de 1892, Guanyavents es distancià de l’anarquisme i mantingué, en canvi, les seves relacions amb el catalanisme i amb el vessant més literari i lingüístic d’aquest, sobretot a partir de la seva feina com a corrector de l’Institut d’Estudis Catalans, a partir de la qual va editar i normativitzar les obres completes d’autors com Narcís Oller i Ignasi Iglésias.

Com a poeta, sobretot a partir dels anys 90 té clares influències del simbolisme que Joan Maragall convertí en omniscient en la poesia catalana del moment. Als 80, en canvi, la seva poesia era clarament militant i de combat. El 1888, guanyà la Flor Natural als Jocs Florals i publicà dos reculls de poemes propis amb els noms d’Alades (1897) i Voliaines (1903). El 1910, publicà el recull Trasplantades, en què va recollir versions pròpies de poemes d’autors simbolistes i parnassians francesos, de Baudelaire a Mallarmé, Maeterlinck o Verlaine, un autor amb qui se’l comparà sovint.

Els Segadors
El 10 de juny de 1899, la Unió Catalanista va convocar, a través de les pàgines de la revistes La Nació Catalana, un concurs per premiar «la millor composició en vers que, simbolitzant en valentes estrofes les aspiracions nacionalistes de Catalunya, s’adapti bé a la melodia popular coneguda amb el nom d’Els Segadors», transmetent «els desitjos que sent Catalunya de reconquerir sa personalitat perduda i que amb son esforç la deslliurin del jou que avui sofreix».

Emili Guanyavents hi participà i la seva versió, la que coneixem actualment, en va ser la guanyadora. Aquest fet desencadenà una apassionada polèmica pública ja que els convocants pensaven que la lletra guanyadora era massa revolucionària. Els sectors més conservadors del catalanisme no volien de cap de les maneres que la lletra de l’himne nacional fos una cançó que perfectament podia confondre’s o utilitzar-se com a himne revolucionari i menys encara que l’autor en fos Guanyavents, qui havia recorregut no feia massa anys tots els centres obrers i anarquistes del país recitant les seves composicions.

Finalment, a més de guanyar el concurs, l’ús públic que se’n va fer va acabar situant la lletra de Guanyavents no només com a lletra guanyadora sinó assumida primer pel catalanisme i després per tota la societat. La lletra va ser musicada per Francesc Alió tot i que les harmonitzacions que tingueren més èxit foren les de Lluís Millet per a l’Orfeó Català i Enric Morera per a la coral Catalunya Nova.

Els Segadors

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

La informació ha estat extreta de:
-Jaume Ayats: Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional. Editorial L’Avenç. Barcelona, 2011.
-Pere Anguera: Els Segadors. Com es crea un himne. Rafael Dalmau Editors. Lleida, 2010.
-Teresa Abelló: dins M. Teresa Martínez i Pelai Pagès (coord), Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. Editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.
-Salvador Palomar: https://lateiera.wordpress.com/2011/11/23/los-segadors-tal-com-shaurian-de-cantar-avuy/
-Ferran Aisa: https://vaixellblanc.blogspot.com.es/2012/01/acrates-i-poetes-e-guanyavents.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!