Prendre la paraula
jordimartifont
Puigdemont, cap exèrcit ens cal perquè cap defensa la pau
Quan la por que es veu que no tenim continua sense fer acte de presència fefaent en el dia a dia de la catalana terra… Quan han passat massa pocs dies per poder fer relats mínimament coherents sobre les conseqüències de l’atemptat del Daesh a Barcelona i Cambrils… Quan l’acusació contra Felip VI de traficant d’armes i la denúncia de les seves boníssimes relacions familiars amb Aràbia Saudita continuen ressonant per la Rambla de Barcelona… Quan menys t’ho esperes i sense avisar…, surt qui havia de sortir, dribla la defensa i marca gol.
No és gol en pròpia porta però sí fet de penal, per sorpresa i aprofitant precisament la por que es veu que no teníem. És el militarisme que parla de vendes d’armes que no s’han de fer i d’allò que tant repeteixen els que sempre han aspirat a tenir torturadors que torturessin en català com a màxima aspiració d’això que en diuen «independència» i que en bona part no ho és encara perquè no inclou sobiranies, o no tantes com caldrien. Tot alhora embolcallat en doctrina del xoc a petita escala, o no tan petita. Ara que estan discrets, que no poden reaccionar, que estan horroritzats per to el que ha passat i ho admetran tot… canvien les condicions del joc, i ho fan perquè per a ells canviar-les no és cap anècdota sinó el seu principal objectiu; i repeteixo, el principal.
El substitut de Mas ha tret la cavalleria al carrer i ha deixat anar, en una entrevista a Vilaweb, que «Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i sobretot molt homologable als esforços que fan les nacions aliades». Els argument que ha fet anar per fer aquesta afirmació que equival a dir que, segons ell, Catalunya ha de tenir exèrcit, han estat precisament els arguments de la por que es veu que no teníem. És per això que davant del gihadisme ha afirmat que «cal fer un esforç, cal intel·ligència militar, i recursos per a encarar els atacs de les guerres modernes». Llegiu «La doctrina del xoc» de Naomi Klein i entendreu a on som i a on anirem.
No importa que un atac com el de Barcelona i Cambrils no tingués res a veure amb un exèrcit, que mai l’hagués pogut aturar, ni amb allò que normalment entenem que són els militars, s’anomenin moderns o siguin el que són: de sempre. Perquè aquesta és la realitat. Un dels fets més evidents de les amenaces terroristes provinents del gihadisme a Europa és que enfrontar-s’hi amb èxit no té res a veure amb el desplegament d’un exèrcit, de militars armats pels carrers, d’allò que segons Puigdemont necessita Catalunya perquè «som un país exposat».
Ahir s’anunciava, en la presentació de la Llei de transitorietat, que a Catalunya entre totes i tots ho havíem de decidir tot en un procés constituent participatiu, un cop assolida la independència, que passaria per les tries majoritàries que calgués, però veient el que hi ha sembla clar que els que manen i volen continuar manant amb una colla de professionals de l’escopeta al seu costat han triat començar la campanya de com volen que sigui allà a on anem abans inclús de ser independents, i han apostat pel mateix projecte militarista de sempre. On són Òmnium i l’ANC per renyar Puigdemont públicament dient-li que primer la independència i després ja veurem? Enlloc, callen, callen i esperen.
De nosaltres dependrà, de la població que cridava i explicitava que no tenia por l’altre dia a la Rambla, però també de la que no hi va ser i sap i sabia què vol dir tenir un exèrcit, creure’s les falses necessitats de la indústria armamentística que, ho teníem clar però tinguem-ho encara més clar, és un actor de primera línia per tenir en compte en aquest procés que sembla que encara la recta final entre tombs i revolts.
Ni ahir, ni ara ni mai admetrem que Catalunya o qualsevol altre poble hagi de tenir exèrcit. Els professionals de matar ja tenen prou espais al món per estendre les seves urpes. De sempre ens hem oposat a les quintes, de sempre hem aturat els embarcaments de tropes cap a l’escorxador, de sempre hem estat antimilitaristes, de sempre hem dit «no a la guerra», de sempre hem estat insubmises, de sempre sabem que cap exèrcit defensa la pau, porti estanquera, quadribarrada o bandera negra pirata. Per això, defensarem Catalunya sense exèrcit com a exemple per a la resta del món. I si la campanya de com ha de ser això que ve ha començat avisin que ens hi posem de cap.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bon article. L’exèrcit, com les armes, el carrega el diable.
Molt d’acord, Jordi.
El repartiment desigual del poder i els diners és a l’origen dels mals més punyents que hem conegut fins ara al món, i que les armes conseqüència del militarisme, a més d’un negoci dels més lucratius, són emprades per perllongar injustament aquestes desigualtats. Aleshores, si volem viure en un món més lliure i harmònic, sense abusos de cap mena, no hi ha altre camí que desmilitaritzar-nos a tots els nivells, tot començant per nosaltres mateixos, per les nostres ments.
Salut!
un exercit són diners mal aprofitats, una despesa que desequilibra el pressupost de qualsevol país que vol ser equànime, un pal de diners llençats, en el pla humà és un greuge a les milers de persones que no tenen el mínim per viure…
El sr. Puigdemont va donar la seva opinió sobre la necessitat -o no- de l’exércit a una hipotética Catalunya independent. De la mateixa manera, día sí i altre també tothom -inclús les CUP- diu la seva. I això no ha de possar nerviós a ningú (malgrat que algunes afirmacions siguin sorprenents!). Per tant, que opini tothom com vulgui. Però millor que no ens oblidem del primer esglaó que tenim al davant: el referèndum d’independència “pelat”. Ja tindrem temps de parlar sobre com ha de ser aquest nou Estat.
Personalment, sóc partidari de poder exercir l’objecció de consciència en diferents situacions i àmbits (començant per l’ús d’armes [com van fer els anarquistes a l’anomenada Setmana Tràgica, i també com ho van fer els testimonis de Jehová, adventistes del setè dia i mennonites, molt abans del MOC i dels “insubmissos”]; però també en el món de la sanitat [negant-se a realitzar segons quins tipus d’avortaments] o en el professorat [negant-se a ensenyar segons quines accions malaltisses]).
Malgrat aquests arguments, no sóc ningú per impedir a una altra persona que pensi de manera diferent. I no em correspón a mi l’impedir que unes persones vagin a un restaurant pel fet que allà ofertin porc, o tofu…
Però tinc un dubte en tot plegat: ja que per decret -desgraciadament- s’ha decidit tenir una constitució escrita, per què no es podrà votar la constitució article per article? Tanta por tenen els poders legislatiu i executiu del que pensin els habitants de Catalunya?
Atentament