Prendre la paraula

jordimartifont

23 d'agost de 2017
0 comentaris

Xavier Diez: “La Revolució i Amoria, de Josep Llunas i Pujals”

Les reedicions i edicions crítiques són eines imprescindibles per revisar el passat i establir noves reinterpretacions sobre la pròpia herència cultural. També ens obre oportunitats de recuperar aquelles figures referencials que l’esbiaixada configuració del cànon cultural ens havien escamotejat. Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852 – Barcelona, 1905) és una d’aquestes veus essencials de la literatura i el pensament català i europeu que el neonoucentisme acadèmic havia condemnat a la clandestinitat històrica. Les seves idees col·lectivistes, la seva associació amb el primer anarquisme organitzat als Països Catalans, i la seva proposta d’una literatura en català compromesa, amb sensibilitat social i amb propostes literàries arriscades, expliquen el seu bandejament per part d’aquells que no combreguen amb la trilogia republicana, especialment amb el vèrtex de la igualtat.

Jordi Martí i Font, que s’ha passat uns quants anys de pacient estudi i recerca sobre la figura del reusenc, ens ofereix una edició crítica i comentada de dues obres importants: un poema èpic: La Revolució; i una obra de literatura utòpica, Amoria. Martí Font, després de posar-nos en antecedents sobre Llunas i Pujals, de descriure’ns la seva trajectòria política, editorial i literària, ens descriu el context i ens ajuda a interpretar el gran poema La Revolució: un poema èpic molt en la línia del que Verdaguer havia assajat amb Canigó o L’Atlàntida, en un exercici literari molt propi romanticisme europeu, tot i que centrat i inspirat en l’experiència de La Comuna de París. Amb un plantejament poètic ambiciós, tracta d’establir una literatura revolucionària que molt bé podria recordar al musical Els Miserables, i que esdevé una peça literària que mereix un espai important en l’estudi de la literatura catalana. És més, l’obra, malgrat certes limitacions formals, té més mèrit per ésser compartit al poc que queda de l’assignatura de Literatura Catalana a la secundària, i molt més interès que la mitjana de lectures obligatòries amb què es castiga als alumnes dels instituts.

Pel que fa a la segona obra, es tracta d’un conte llarg, del que alguns crítics denominen literatura utopista, que es tracta d’una ficció i que explica l’expedició colonitzadora, avortada per un naufragi que porta els supervivents a una illa deserta. La nova situació i la convivència forçada de persones de diferent classe i condició permet que s’alterin profundament les relacions de poder fins al punt que s’acabi instaurant una societat modèlica i igualitària. Aquesta serà una fórmula que es repetirà en bona part de la literatura anarquista posterior (de fet, Martí Font denuncia el plagi que farà el mateix Anselmo Lorenzo sobre l’obra), i que tracta d’esdevenir una història prou didàctica sobre les possibilitats d’una revolució.

En resum, malgrat que la reedició provingui d’un editor artesanal, Jesús Aumatell, i que sigui d’una distribució pràcticament clandestina, fóra extraordinàriament bo que es fes el màxim de difusió, especialment entre els filòlegs i crítics catalans, a fi que deixin de discriminar (i de desconèixer) de manera irracional una literatura i un autor que són essencials en la història de les nostres lletres i el nostre pensament.

Publicat al seu blog, Espai de dissidència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!