David Fernández a l’Ara: “No passaran”


Foto: Ferran Forné

Demà, per avui i per demà, i per articles com aquest, compraré un cop més l’Ara.

L’article a l’Ara:
https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-No-passaran_0_1853814657.html

“I en un murmuri

de cançó, dir-te:

t’estime Barcelona”

Ovidi Montllor

Els malsons -els dolents i els pitjors- solen abolir el temps. Encara sota l’impacte emocional de la ciutat ferida, de l’ hybris de la brutalitat nihilista, de l’evidència de la fragilitat que som i sovint oblidem, i del foc creuat de retrotopies polítiques que creuen en un passat fortificat que no tornarà, costa d’escriure. Fins i tot és possible que sigui millor emmudir solidàriament -un silenci eixordador i col·lectiu, resistent i indomable- per fer costat a les víctimes fins que el dolor deixi pas al dol i puguem reprendre, tocats i traumatitzats, les nostres vides compartides. Hi ha jorns dels miserables en què les paraules no encaixen, moments tràgics en què plou la certesa que el món pot ser encara un lloc pitjor i llocs comuns que recorden que els refugiats que fugen, i que encara no acollim, fugen precisament del mateix de què ahir es fugia a la Rambla.

I si les morts -les d’aquí i les d’allà, sense cap jerarquia- ja són colpidorament irreversibles, les hipotètiques conseqüències funestes i nefastes cal evitar-les de soca-rel i des d’avui mateix. Malgrat no tenir-les totes en societats edificades sobre castells de sorra que trontollen d’un sol cop: com si tot estigués construït sobre l’aire i una furgoneta ho engegués tot a dida i per terra. Però amb Barcelona adolorida i colpejada, caldrà recordar que les víctimes del fonamentalisme jihadista global són, majoritàriament, musulmanes. Que el món, farcit de violències quotidianes, esclata cada dia en diferents latituds; que les urpades ja són universals, i que ens cal urgentment una internacional del dolor. Ahir, 30 morts a Maiduguri -i nens decapitats a Molai-. Avui, Barcelona. I si errem el diagnòstic, errarem la resolució. La Fundació per la Pau ens recordava ahir mateix l’evidència que “la violència, com la pau, no és un fet aïllat ni casual, és un resultat”. De tot el que s’ha fet -i no s’ha fet- abans. Del que caldrà fer a partir d’ara, incessantment, per capgirar-ho.

La condició humana, extremadament ambigua, és capaç encara del terrible i del sublim

Qui cregui que Boko Haram, que la destrucció d’Alep, que el Daeix, que les dones lliures de Kobane, que les morts de Niça, que el trio de les Açores, que la postveritat de Trump-Putin-Erdogan, que l’11-M o que Fal·luja devastada no tenen res a veure ni estan estretament interrelacionades amb la globalització de la por i el terror, amb la misèria criminal de la geopolítica, amb les dictadures tolerades o emparades i amb la metàstasi de les desigualtats, les pobreses i les corrupcions d’arreu tindrà impossible fer del món un lloc comú una mica millor. En el tauler de la perversió, concorre el risc que la por se surti amb la seva i que islamofòbia i jihadisme radical es retroalimentin en una terrible espiral de cismogènesi complementària, que amenaça de trencar cohesions imprescindibles, atiar segregacions inacceptables i desfermar bajanades polítiques irracionals.

La fantasia, en política, sol derivar en infern. I la condició humana, extremadament ambigua, és capaç encara del terrible i del sublim. No cal competir a veure qui és més bèstia. En la fragilitat conscient que avui ens fa paradoxalment més resistents sabent tot el que podem perdre és quan cal preservar més que mai el que encara tenim i que hem construït entre totes i tots. A la mateixa ciutat del Diari de la Pau del 1991, de les manifestacions multitudinàries desbordant els carrers contra la guerra il·legal que va devastar l’Iraq, a la Barcelona que es va sentir Madrid l’11-M, a les avingudes que vam omplir al febrer en solidaritat amb els refugiats, als barris de les tres-centes llengües maternes que defineixen el país calidoscòpic -plural, complex, divers- que anem sent. Sense por -malgrat la por- contra la por vol dir també que ahir mateix la solidaritat s’escampava per baix: que els taxistes abaixaven totes les banderes, que les portes de qualsevol portal s’obrien de bat a bat, que els veïns drenaven aigua contra la gàbia de la por, que cada pintada ultradretana era esborrada amb colors, que la justa vaga d’Eulen se suspenia, que ens reconeixíem en cadascun dels nostres serveis públics i que les cues de vida desbordaven hospitals. Junts, sí. Que és quan encara podrem.

Contra la impotència del patiment evitable que enfosqueix el present queda molt per fer

No és cap sant de la meva devoció, però el 1938, quan plovien bombes arreu, Churchill va escriure: “No vull infravalorar la severitat de la prova que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”. Que així sigui, malgrat que soc ateu, per tots els déus. Malgrat que ingènuament (per dir-ho tot entre parèntesis) cregués que els proxenetes del dolor, els doctrinaris apolegetes del xoc, els aprofitats dels rèdits polítics roïns i les grises operacions mediocres d’estat trigarien una mica més a sortir. També més convençut que ahir que si els polítics han de dimitir quan toca, alguns periodistes també: no diré cap nom, atès que l’autoretrat de la brutal mediocritat se l’han fet sols.

Contra la impotència del patiment evitable que enfosqueix el present queda molt per fer. Però si renunciem -si ja no ens creiem-, si afeblim -si autoesquerdem-, si desistim -si ja no defensem que pau, cooperació i justícia són el futur-, això equivaldria a dir que ells ja han guanyat. Evitem-ho: la internacional del dolor, de l’esperança a totes dues ribes de la Mediterrània, s’ha de reconstruir comunitàriament en cada barri, en cada cafè i en cada escala de veïns. Avui, més que mai, ens hem de sentir, sense fronteres ni barreres, com un antifeixista a Charlottesville, com un musulmà europeu en una banlieue, com un jueu del gueto de Varsòvia, com un cristià copte d’Egipte, com una dona kurda alçada a Kobane, com una exiliada siriana que no sap quan tornarà: el món on encara caben tots els mons menys els que neguen els dels altres. Contra el trencaclosques de la por, fem d’aquesta ciutat el nostre refugi. Dempeus, amb les ferides obertes d’avui i les cicatrius que ens quedaran demà, però dempeus. Per més que facin, que mai més passin: ni els uns ni altres. Mai més. Enlloc. Contra ningú.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *