Prendre la paraula

Traducció al català del meu text per al llibre de Zibechi “Cambiar el mundo desde arriba. Los límites del progresismo”

Les relacions perilloses entre institució i moviments a «la catalana terra»

Jordi Martí Font

Parlar de com s’ha construït i quines relacions s’han establert entre la institució i els moviments socials en els últims anys als Països Catalans és una tasca interessant i que algú en algun moment hauré de fer però que queda lluny de les intencions d’aquest text, que són més modestes i se centren bàsicament a intentar un apropament teòric i des de la pràctica a les trobades i no trobades que diversos moviments socials i activistes hem tingut amb el poder constituït com a tal en el tros de món on es parla català -i altres desenes de llengües més- en els darrers anys.

L’espai dels Països Catalans (teoritzat com a espai nacional per Joan Fuster en els anys 60 del segle passat i amb el qual jo m’identifico) és massa ampli i divers per poder fer una aproximació conseqüent amb els objectius d’aquest text ja que acull realitats polítiques molt diverses (es troba als estats espanyol, francès, andorrà i, si tenim en compte la ciutat de l’Alguer a Sardenya, també l’italià); i dins de l’Estat espanyol, a parts o la totalitat de les comunitats autònomes de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, la Franja de Ponent a l’Aragó o el Carxe a Múrcia. Moltes realitats, de formes i històries diverses i a voltes contradictòries, per a tan poc espai. Així, per centrar el tema i definir-lo en un espai que m’és més accessible i a la vegada amb característiques més o menys homogènies i més concretes, circumscriuré aquestes reflexions a la Comunitat Autònoma de Catalunya composada per les actuals províncies de Tarragona, Girona, Lleida i Barcelona.

Sense cap mena de dubte, hi ha moltes altres visions més documentades i lúcides que la meva per donar una opinió argumentada que serveixi alhora com a aproximació a la realitat del que està passant en els últims temps en aquest tros de país, però ha estat a mi a qui li han encarregat el text i des de la meva visió serà des d’on intentaré explicar què passava, què passa i potser fins i tot què pot arribar a passar (política ficció en diuen) en les relacions complexes i molt sovint contradictòries entre moviments socials (també diversos i també contradictoris) i la institució (o institucions) que va transformant-se, desapareixent o no, es manté o espera impacientment a veure com serà la que vindrà.

Catalunya-Espanya
A Catalunya, al llarg de la història contemporània s’ha donat un clar desencontre entre una societat complexa, mobilitzada i experimentadora de tantes pràctiques i maneres progressistes com a la seva terra hi han pres forma i color amb les dinàmiques unitaristes, militaristes i nacionalistes excloents d’un estat, l’espanyol, que s’ha construït sense admetre la diversitat de les diverses nacions existents en el seu territori. Aquest desencontre no ha mutat en independentista de forma majoritària fins fa pocs anys en l’espai català tot i que pràcticament des del segle XIX ha existit una defensa de la diversitat que ha xocat gairebé sempre amb la visió monolítica que l’Estat espanyol ha tingut de si mateix. I que consti que em refereixo a l’Estat i en cap cas als diversos pobles que l’habiten.

El moviment catalanista des del segle XIX ha estat encapçalat políticament, segons els autors que l’han estudiat i interpretat, per diversos grups socials. Existeixen dues visiones enfrontades sobre el tema. Per una banda hi ha qui afirma que el catalanisme va néixer de dretes i va estar encapçalat des de la seva primera hora per les classes dirigents catalanes (Solé Tura i el seu llibre Catalanisme i revolució burgesa seria un dels pares d’aquesta interpretació) i per una altra banda hi ha qui ha descrit el catalanisme com un moviment de base popular i políticament progressista (Josep Termes i Josep Fontana serien dos dels autors que defensen aquesta versió). La meva visió segueix les teories historiogràfiques dels segons i situa també el procés actual català dins de la tradició popular. Per això afirmo que han estat les classes populars qui ha arrossegat les elits catalanes a haver de canviar la seva posició nacional autonomista, almenys des de l’acabament del franquisme, i a abandonar el seu pactisme amb l’Estat per passar a intentar no perdre el tren de la història que ara passa per una estació anomenada independència. Aquest canvi em sembla un intent desesperat d’intentar mantenir el moviment independentista sota el seu control i busca, evidentment, mantenir el procés d’alliberament nacional dins dels cànons del capitalisme europeista que sempre han defensat per tal que no se’n vagi massa de mare. A nivell mediàtic, ho han aconseguit però a nivell electoral, per exemple, està clar que no. Al carrer, tampoc.

Mort el dictador Francisco Franco el 1975, la «Transició» a una democràcia burgesa formal i la seva homologació a nivell internacional amb l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea i l’OTAN van trobar a Catalunya una forta oposició popular, de forma especial l’entrada en l’estructura militar (a Catalunya va guanyar el «no» en el referèndum, igual que a Canàries i a Euskadi). Aquesta «Transició» va aconseguir mantenir i posar al dia unes estructures de poder construïdes durant la dictadura franquista i maquillar-les deixant-les intactes en la democràcia acabada d’estrenar. La descomposició del renascut moviment llibertari a partir del muntatge del cas Scala, l’assimilació en el sistema d’un ampli nombre d’experiències sindicals autònomes a partir de la concertació social i de l’estructura CCOO, l’assimilació del Partit Comunista d’Espanya com a contrapartida a la seva legalització i les experiències no reeixides de lluita armada van fer possible que a Catalunya durant els anys 80 i 90 del segle XX no hi hagués massa problemes per al poder constituït com a tal.

El poder absolut que les urnes van donar a la coalició de dreta catalanista CiU amb Jordi Pujol al capdavant i el poder gairebé absolut a nivell municipal del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en detriment del partit comunista PSUC (remodelat com a esquerra ecologista amb les sigles ICV), autèntic protagonista de la lluita antifranquista fins a aleshores, van portar les institucions autonòmiques a una son gairebé perpètua i les van convertir en un espai gairebé  impossible per a la intervenció popular, aparcant ara el fet que molts dels nous moviments socials que van veure la llum durant aquells anys a Catalunya van néixer i es van construir en lluita contra aquestes institucions. Des de la insubmissió al servei militar fins al moviment okupa barceloní estès a moltes altres localitats, des dels moviments contra la guerra fins a les lluites en defensa del territori que el «desenvolupament» capitalista posava en perill, els moviments socials catalans van créixer enfrontant-se a un poder institucional amb el qual van tenir poques relacions més enllà de les que passaven pel llenguatge de les porres. Això no va canviar quan del 2003 al 2010 va accedir al Govern un tripartit (PSC-ICV-ERC) més o menys d’esquerres amb Pasqual Maragall i José Montilla (del PSC) com a presidents ni quan va recuperar la presidència el catalanisme de dretes d’Artur Mas (CiU) fins que la CUP, el 2016, el va enviar «a la paperera de la història» negant-se a investir-lo com a president malgrat assegurar-los que amb ell Catalunya aconseguiria la independència.

Així, el segle XXI va arribar amb canvis evidents en el panorama de la son perpètua pujolista, fins al punt que el mapa electoral va canviar moltíssim i s’inicia un nou cicle a partir de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, de 2003 a finals del 2006, amb una rebaixa absoluta per part de l’Estat de les propostes consensuades per la majoria de partits del Parlament Català, acceptades en principi pel catalanisme conservador. L’Estatut és el text legal que fixa les atribucions que Catalunya té dins de l’Estat espanyol i defineix el grau d’autonomia respecte a l’Estat central. Aquesta reforma de l’Estatut i l’estocada final del 2010 que li va donar el Tribunal Constitucional va portar, a qui encara pensava des de Catalunya que l’estructura d’Espanya podia ser reformable, a argumentar que l’única relació possible amb l’Estat era la de tu a tu, la qual passava per arribar a la independència de Catalunya a través d’un procés democràtic.

El moviment popular independentista va ser un dels elements que va ajudar a transformar radicalment el panorama institucional i va provocar noves majories d’esquerres en el Parlament Català, la coalició CiU es va afonar i va acabar trencant-se, i el Partit dels Socialistes va deixar de ser alternativa de govern i va perdre la major part del seu poder municipal. El partit d’esquerra socialdemòcrata i liberal Esquerra Republicana de Catalunya ha estat el gran beneficiari d’aquests canvis i la possible coalició entre Comuns, ICV i Podem pot ser, segons les enquestes més recents, el proper guanyador de les eleccions a Catalunya; de fet així ha estat ja pel que respecta als comicis al Parlament espanyol.

El carrer independentista
Tot i que la partida de naixement de l’independentisme d’esquerres modern diu que aquest va veure la llum el 1969 amb la fundació del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), l’actual moviment d’alliberament nacional català de masses, circumscrit ara a Catalunya i no als Països Catalans tal com havia estat durant la segona meitat del segle XX, no és conseqüència de la creació del PSAN. Sí que deriva d’ell l’actual esquerra independentista, del PSAN i de les mil escissions que aquest espai ha tingut al llarg de la seva història, i per tant assumeix una tradició de marxisme dissident de rica tradició a Catalunya.

Podríem parlar de diverses dates de naixement per a l’actual moviment independentista circumscrit a Catalunya però crec que és honest dir que va ser el febrer de 2006 i el desembre del 2007 quan van tenir lloc a Barcelona dues manifestacions sobiranistes organitzades per la Plataforma pel Dret a Decidir que van tenir un èxit inesperat de participació, arribant segons algunes font a xifres d’entre 200.000 i 700.000 participants. En elles es demanava una millora de les infraestructures i els manifestants acusaven l’Estat espanyol de desatenció continuada i de menyspreu després que l’Estatut fos retallat ostensiblement.

Va ser el juliol del 2010 quan la societat catalana va trencar la baralla en fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que desmuntava totalment l’Estatut d’Autonomia ja retallat. La manifestació cívica contra aquesta sentència va reunir, segons les diverses fonts, entre mig milió i milió i mig de persones. Els crits d’independència van ser constants i el març de 2012 es va constituir a Barcelona l’Assemblea Nacional Catalana, organització de masses que ha assumit, a vegades sola però sovint amb Òmnium Cultural (una associació que defensa la cultura i la llengua catalanes creada durant la resistència antifranquista), l’organització de les mobilitzacions populars més impressionants mai realitzades a Catalunya, les quals arriben a reunir milions de persones cada any coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de Setembre, en defensa de la independència de Catalunya. L’Assemblea és una entitat democràtica, de base local i comarcal que arriba avui a tots els racons de la geografia catalana.

Crisi i indignació
L’última crisi econòmica capitalista va arribar a Catalunya pràcticament el mateix 2008 i els anys següents van ser ja plenament de retallades i més retallades en un sistema de cobertura social insuficient que feia aigües per totes bandes. La indignació social no es va fer esperar i el 15 de maig de 2011 es va produir una impressionant ocupació de places a tot l’Estat que a Catalunya -i de forma destacada a Barcelona- va tenir un dels seus epicentres més importants junt amb Sol a Madrid. Pràcticament totes les capitals de comarca catalanes i les localitats grans i mitjanes del país van tenir places ocupades durant setmanes, mostrant una indignació que va interpel·lar directament el sistema polític i econòmic.

La impugnació del règim polític que justificava les retallades, del govern de corruptes i estafadors que havia portat la vida de la majoria social a patir privacions i situacions de vulnerabilitat inversemblants uns anys abans va portar milers i milers de ciutadans i ciutadanes no massa polititzats als carrers però allí no es van trobar sols. Aquella classe mitjana mobilitzada en defensa de drets bàsics, molt crítica amb el poder polític i amb l’aplicació del qualificatiu «democràtic» a un govern responsable de negar drets socials bàsics a bona part de la població es va trobar al carrer amb moltes altres persones que batallaven en ella des de feia anys des de postures polítiques que ells mateixos uns mesos abans no haguessin dubtat a qualificar negativament com a «radicals». Les activistes socials, provinents del ric teixit associatiu català, de molt diverses lluites sempre amb poca gent però tenaçment enfrontades al poder polític, van confluir amb grups socials diversos, en principi molt menys polititzats i que fins a aquell moment havien confiat en el sistema capitalista a nivell general sense més problemes. Té una especial importància en aquest moment el treball desenvolupat en defensa del dret a l’habitatge, tant l’expressat per l’important moviment okupa català com el directament realitzat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, després de la crisi de les hipoteques i de l’expulsió de casa seva de milers de persones que no podien pagar-les.

Aquesta confluència té diverses conseqüències però una d’elles crec que és molt important i no és altra que el bloqueig del Parlament Català per part de molt diversos moviments socials relacionats amb el 15M per tal d’impedir l’aprovació dels pressupostos antisocials del Govern de la Generalitat el 15 de juny de 2011. La radicalitat d’aquesta acció de desobediència civil multitudinària, durament reprimida per la policia autonòmica dels Mossos d’Esquadra, va sorprendre fortament el poder polític català i va deixar clar que el cicle de mobilitzacions al voltant del 15M havia vingut per quedar-se i no es diluiria en el no-res, a la vegada que mostrava clarament que la impugnació del règim no era només una actitud estètica o puntual.

La construcció d’un potent moviment alternatiu a Catalunya i a la resta dels Països Catalans ha tingut diverses expressions en els darrers decennis. Crec que és important aquí situar la creació, no dirigida però sí coincident i conscient, d’un dens teixit d’espais de debat, alternatives i barreja d’idees i punts de vista que poden semblar a voltes inclús enfrontats però que conviuen confraternitzant en molts més casos. Em refereixo a la xarxa de casals i ateneus de tipus divers i procedència que avui està estesa per tot el territori i que ha vingut a complementar la xarxa de cases okupades i centres socials que va ser bàsica en els noranta del segle XX però que no va arribar a tants punts del territori com arriba avui l’actual xarxa casals i ateneus. Diverses publicacions, en paper i digitals, de la Directa a Crític per citar només dos exemples, ajuden a construir discursos compartits que aplanen els espais comuns transitats per moltes activistes, a la vegada que ens doten de referents comuns i sempre enfrontats al poder.

És important recordar en aquest punt que si bé abans (el 2002 o el 2003) els sindicats minoritaris ja tenien una important participació a les vagues generals desenvolupades a Catalunya, és a partir de la crisi desfermada el 2008 i les retallades que la van seguir que organitzacions com CGT, IAC, CNT o COS passen a tenir un pes destacat a les vagues generals convocades i en defensa dels drets socials, sobretot les dues primeres i sempre colze a colze amb moviments socials. Les vagues de 2010 o 2012 (i la de 2011 convocada contra la reforma de les pensions sense comptar ni amb CCOO ni amb UGT) deixen clar que el carrer a Catalunya ja no és dels majoritaris i els enfrontaments poden arribar a ser realment durs i al llarg de tot el territori. La força d’una organització com CGT de Catalunya es més que destacada (15.000 afiliats i presència a gairebé tot el territori) i és important tenir en compte el seu caràcter anarcosindicalista i per tant apolític.

L’assalt a les institucions
Arribats a aquest punt en què ja tenim una mínima radiografia sobre què hi havia a Catalunya abans que no es produís un replantejament de les relacions amb les institucions per part de diversos moviments socials i algunes activistes, cal dir que tot i que hi ha moviments diversos i perspectives diferents amb passats recents discordants entre els diversos actors de cada un dels escenaris descrits, en tots ells hi trobem una evident no confiança en la institució i una valoració negativa de la seva història recent en relació amb els moviments socials, així com punts comuns de contacte com una desvalorització del procés de Transició entre el Franquisme i la democràcia parlamentària actual i una valorització positiva de referents simbòlics comuns com el músic Ovidi Montllor, el marxista crític Gramsci, el moviment llibertari català de 1936 i els seus èxits, el cooperativisme d’ahir i d’avui, el feminisme d’ampli espectre situat en el centre de les reivindicacions o la defensa de la llengua catalana a nivell general.

Entre les diverses institucions, està clar que no totes generen el mateix recel o, en alguns sectors, el mateix odi. Així, l’Estat i sobretot la seva tasca de defensa dels interessos de les classes dirigents a través de l’exercici del monopoli de la violència és repudiat a nivell general mentre que els ajuntaments reben una valoració més positiva ja que s’entén que són l’administració més propera a la gent i a través de la qual es veu possible intentar canviar alguna cosa. A la vegada, està clar que alguns dels serveis administrats per aquest mateix Estat són vistos per la majoria de moviments socials com a bàsics i per tant imprescindibles, pel que es reivindiquen com a públics amb intenció universal.

L’esquerra independentista havia tingut clar des d’aquell llunyà 1969 que les institucions podien arribar a utilitzar-se per estendre el seu missatge, sempre que això es fes des d’una postura crítica amb elles, ja que es definien com a contràries als interessos populars i perpetuadores del poder existent. Tot i això, hi va haver participació en diversos comicis.

Els primers intents amb èxit d’entrar en diversos ajuntaments com a esquerra independentista i anticapitalista es van produir el 1986, el que els va portar a governar els municipis d’Arbúcies i Sant Pere de Ribes. Al llarg dels anys, es va aconseguir representació en ajuntaments com Valls, Manresa o Sant Pere de Ribes, tot i que no serà fins al segle XXI quan el municipalisme, dins i fora de les institucions, passarà a ser un dels seus senyals d’identitat. Amb una marca electoral anomenada Candidatura d’Unitat Popular (CUP), l’esquerra independentista va aconseguir un cert prestigi social en posar la denúncia i lluita contra la corrupció en el centre dels seus interessos. En les eleccions del 24 de maig de 2015, la CUP va aconseguir presentar 165 candidatures, davant les 72 que havia presentat el 2011. I el 2012, la CUP va decidir presentar-se a les Eleccions al Parlament de Catalunya, on va aconseguir tres diputats (amb l’activista social David Fernández com a veu més popular) i, a les següents eleccions, aquests van arribar a ser deu, al capdavant dels quals com a portaveu es troba l’activista llibertària i de l’esquerra independentista Anna Gabriel. Fugint de lectures simplistes, la CUP va tenir l’encert d’obrir la seva marca electoral, més enllà de l’esquerra independentista, a molt diverses individualitats de moviments socials, esquerra anticapitalista i inclús a llibertaris que van optar per provar la lluita institucional en l’àmbit municipal sota les seves sigles.

En alguns municipis, com Badalona, Cornellà, Sabadell, Lleida…, en les eleccions del 2015, es van presentar coalicions que agrupaven activistes socials i membres de molt diverses lluites, a vegades com a CUP, altres en coalicions locals i en altres casos sota el nom de Guanyem. Aquest últim és el nom de la candidatura guanyadora de les eleccions municipals a Barcelona, on l’activista de la PAH i abans del moviment okupa Ada Colau es va convertir en alcaldessa i va guanyar les eleccions envoltada d’un equip de lluitadors socials implicats en el canvi social a la ciutat, entre les quals es trobava l’activista veïnal Gala Pin o l’advocat de molt diverses lluites socials Jaume Asens.

A nivell català, les marques municipals de Guanyem van confluir en alguns casos amb el partit Podem de Pablo Iglesias, que va intentar convertir en vots la indignació del 15M, amb les restes de l’ecosocialisme d’Iniciativa per Catalunya-Verds i amb altres activistes amb qui van crear la plataforma electoral En Comú. En aquests moments, tot aquest espai està en procés de redefinició i ha aconseguit importants resultats en les eleccions europees i espanyoles, essent la força electoral més votada en algun d’aquests comicis. La seva veu més destacada a nivell català és l’activista anticorrupció sanitària Albano Dante i a nivell espanyol l’historiador barceloní Xavier Domènech.

Assalt, teatre, rendició o tot el contrari?
A Catalunya, un nombre important de membres de molt diversos moviments socials gestats a partir de la primera meitat dels anys noranta del segle passat ha passat en els últims anys a lluitar en el terreny de les institucions representatives. El terreny municipal ha estat l’espai, per la proximitat als problemes de la gent i a les seves possibles solucions, triat com a porta d’entrada idònia per a aquest anomenat en principi «assalt a les institucions», tot i que la porta s’ha obert posteriorment a totes les altres formes institucionals existents.

Des de l’entorn de la CUP, més propera a l’esquerra independentista, i des del terreny dels Comuns (amb les seves diverses marques electorals segons el comici i en contacte o col·lisió con dos partits com són ICV i Podem) s’està obert a col·laboracions de tipus divers per aconseguir governar l’espai de la ciutat o del mateix país, tot i que els desencontres no deixen de existir. Cal recordar que ICV va ser, durant el govern del PSC a la Generalitat, el partit a càrrec del qual estava la Conselleria d’Interior i la policia autonòmica, fet que els va enfrontar durament amb molts dels moviments socials, que van ser durament reprimits. A part d’aquest detall, des d’aquestes propostes polítiques que he exposat, s’ha fet possible l’accés d’una quantitat important de militants prestigiats en les lluites socials de tot tipus, però sobretot contra les retallades justificades pel poder en la crisi econòmica, el que en certa mesura ha regenerat i netejat la imatge de la institució i inclús l’ha dotat d’un prestigi que pràcticament mai abans no havia arribat a tenir.

La majoria d’aquestes propostes s’han dotat encertadament de normes ètiques preventives davant del perill de degeneració que suposa tocar poder, tals com la limitació dels sous a no més de tres vegades el Salari Mínim Interprofessional, la prohibició de sumar càrrecs i sous, i un màxim de temps de dedicació, que va d’una a dues legislatures segons el partit i l’espai electoral.

En els moviments, des que tants activistes socials s’han convertit en regidors i alcaldesses, corre la brama que les urnes s’han omplert a costa de buidar els carrers. I és veritat que l’activisme social ha disminuït pel que fa estrictament a moviments socials, però aquesta tendència s’havia donat abans també i no era atribuïble a la institucionalització, perquè no existeix, sinó a refluxos que es donen en els moviments socials cada cert temps. A més, la limitació del temps dels càrrecs públics hauria de frenar aquesta possibilitat ja que les activistes sempre tornen al carrer després del seu pas per la institució, almenys fins a aquest moment.
Aquesta participació en la institució ha tingut molt diverses formes i colors, moltes vegades difícils de gestionar pels ‘tempos’ completament diferents entre un espai i l’altre, entre les decisions per representació i majoria de les institucions i les decisions assembleàries i participades dels moviments, per exemple. En alguns casos, el pas per la institució ha portat a conèixer més a fons el paper d’aquesta en els processos de corrupció política i ha facilitar la seva posterior denúncia; seria el cas de Reus i del regidor David Vidal que va desmuntar una trama de corrupció coneguda com a «cas Innova» en la qual estan investigats un nombre important d’exregidors, empresaris i gestors de la ciutat de Reus.

Des de partits de govern com Barcelona en Comú s’han establert canvis amb perspectiva a llarg termini com la reestructuració de la que fins ara era la fàbrica de creació d’«emprenedors» Barcelona Activa, dotant-la d’un programa transversal de promoció del cooperativisme i de l’economia social i solidària. A la vegada, el mateix govern local s’ha vist superat per conductes violentes però legals exercides per sectors de la Guàrdia Urbana de Barcelona, com en la persecució dels manters, en què Barcelona en Comú ha passat a justificar la persecució dels més pobres mentre que la CUP defensava el seu dret a treballar venent al carrer a pesar de les ordenances que ho impedeixen. Mentre això passava, el govern local ha vist com l’especulació urbanística a partir de la pujada estratosfèrica del preu dels lloguers tornava a mostrar-se com gairebé impossible de controlar des del mateix ajuntament.

Barcelona exemplifica millor que cap altre espai els problemes que tenir la institució però no el poder pot comportar. La insuficient victòria de Barcelona en Comú, que va guanyar les Eleccions però no és majoritari en el Ple Municipal, i la necessitat d’estabilitat va portar Colau a pactar amb el PSC, un partit que uns mesos abans ella mateixa havia qualificat de «màfia», i a no poder aplicar un programa que en algunes de les seves parts es crea mentre es desenvolupa.

En localitats molt més petites, l’accés de la CUP a l’alcaldia d’un municipi com els Guiamets (a la comarca del Priorat) ha portat aquest municipi a desenganxar-se de l’elèctrica Endesa i apostar a nivell municipal pel cooperativisme elèctric que representa una proposta 100% renovable com la cooperativa elèctrica Som Energia.
Mentrestant, la CUP en el Parlament es va veure obligada, pel context electoral i entrampada pel procés independentista en què coincideix amb el partit guanyador de les últimes eleccions autonòmiques, Juntes pel Sí (format per Esquerra Republicana, les restes del partit de Pujol CDC i diverses personalitats independents), a votar a favor de la investidura de l’actual president de Catalunya, Carles Puigdemont, després d’aconseguir fer fora el successor de Pujol, Artur Mas, i de votar que no a l’aprovació dels primers pressupostos de Junts pel Sí, denunciats com a clarament retalladors. El desgast mediàtic que la CUP va experimentar com a conseqüència de la seva negativa a Mas i als pressupostos va situar l’organització a punt del col·lapse i va portar el cap de la llista per Barcelona, Antonio Baños, a dimitir.

En aquest assaig de participació parlamentària, què ha aconseguit la CUP? Doncs no massa coses a part de facilitar la visualització de diverses lluites socials, altres estètiques i maneres de fer. Sí que el Parlament ha aprovat una llei pionera a nivell europeu contra la violència exercida cap a persones LGTBI i ha aconseguit aprovar una llei d’emergència social (la Llei 24/2015), immediatament suspesa en una part important del seu articulat pel Tribunal Constitucional, sobretot en els articles relacionats amb l’emergència habitacional i els desnonaments, pel que la Llei és coneguda com «la Llei de la PAH». Tindríem aquestes iniciatives sense la CUP al Parlament? Doncs no ho sabem però Catalunya Sí Que Es Pot, la marca electoral de l’entorn d’ICV, Comuns i Podem, també inclou un bon nombre d’activistes socials en les seves files que podrien haver-la proposat, a més de membres de l’esquerra ensinistrada de sempre; i ERC a vegades pot donar algunes sorpreses. Ara bé, l’esforç desinteressat de milers de persones lluitant per la transformació social s’ha de destinar, tant durant les eleccions com després, a tenir una plaça o deu en el Parlament? Doncs aquí és on es troba el centre de debat de la qüestió.

Penso, per tant insisteixo
Algunes de les idees de l’anarquista anglès Collin Ward ens poden ajudar a aclarir situacions i a prendre partit per una opció o per una altra, almenys a mi. Ward deia que una revolució s’ha de valorar ‘a posteriori’ a partir dels espais d’autonomia que ha generat o que ha aconseguit produir, dels espais d’autonomia que no siguin ni estat ni mercat. I és evident que des d’un parlament resulta complicat pensar que es pugui fer una revolució, es a dir un canvi profund de les condicions de dominació fins a acabar amb elles, però també és cert que la construcció d’una nova república com a conseqüència del procés independentista català pot facilitar molt les coses a una majoria social que, potser sense reconèixer-se en l’anticapitalisme que proposa la CUP o certs sectors d’En Comú, practiquin una decidida defensa dels drets socials bàsics universals com sanitat, educació, habitatge, etc. I aquí el paper de la CUP pot ser determinant per tal que el nou espai estatal neixi més a l’esquerra d’on naixeria si la CUP no hi fos. Es aquesta una raó suficient per fer l’esforç que estem fent? Si ho aconseguim crec que sí, malgrat les grans contradiccions que això pot portar aparellades, ja que en aquests moments no hi ha garantia absoluta ni relativa que això sigui així. Penso, però, que és un risc que hem de córrer i intentar no morir en l’intent.

Des de la institució, i com a conseqüència de l’enfocament constant a què els mitjans la sotmeten, sí que es poden propaganditzar lluites, intentar aprovar lleis i normes més socials i inclusives, explicar i denunciar corrupcions i malversacions de diner públic, ajudar a qui més pateix, però poc em sembla a mi que, ni tenint una majoria còmoda per governar, una situació que ara només es dóna en casos excepcionals i sempre sotmesos a marcs tancats superiors, es pugui transformar el món des d’una poltrona qualsevol. Els objectius, si són més petitets, no apareixen com a inabastables o situats en l’estratosfera on, tal com també deia Ward, l’únic que acaben produint és frustració per la impossibilitat d’aconseguir-los. I és per això que la institució crec que ha de ser vista més com un possible suport a les lluites, encara que soni així de malament, que no com l’espai on exercir la transformació realment revolucionària.

En el nivell municipal, està clar que es poden canviar coses, tot i que no tantes com dèiem en les nostres proclames. I dic que no tantes perquè el municipal és un àmbit institucional, a l’Estat espanyol, submís per llei (LRSAL s’anomena la Llei) a les polítiques de contenció de la despesa escrites des de la Unió Europea i assumides per la Constitució Espanyola. En els parlaments, penso que podem ser-hi si ens autocontrolem, no ens destrossem contra el paviment de forma imprudent en les caigudes que produeix la institució i si sabem què hi anem a fer. A Catalunya, avui, tenim davant una escletxa que podem ampliar i fer més i més gran. És l’escletxa que suposaria la independència de Catalunya, la ruptura de l’Estat espanyol, la creació d’un nou marc i el procés constituent posterior, però per tal que això es doni és necessària ser-hi i a la vegada aconseguir, mitjançant la mobilització, que tot aquest procés sigui realment popular, des de baix. No és fàcil però sí possible. Aquest marc no es pot trencar i ampliar sense unes lluites socials àmplies i constants, que ara no tenim, imbricades en la societat que desitgen transformar i tenint clar que els amos de tot, els lladres de vida que acumulen possessions, mai no abandonen cap de les seves propietats sense plantar batalla. Tot i això, és possible plantar-los cara i jo diria que inclús necessari.

En qualsevol dels casos, passats els anys pactats de pas pel que David Fernández anomenava encertadament Matrix, les persones que ens vam oferir per ser cremades en el foc de la institució hem d’abandonar-la tal como hi vam arribar o més pobres encara per tal de continuar la lluita al carrer. Aquest ha de mantenir-se crític amb la institució sempre, inclús amb la que teòricament puguem controlar, construint espais d’autonomia que no passin per ella, tal como s’ha fet sempre que viure ha valgut la pena. Millorar o intentar millorar les condicions d’explotació pot ser una gran tasca per desenvolupar però desaparèixer entre burocràcia i mitges tintes per acabar reproduint discursos i pràctiques de poder és un perill real que no podem obviar ni oblidar. Poble som i al poble hem de tornar i, sobretot, no morir en l’intent perquè, tal como deia el poeta Joan Maragall, avi del president Pasqual, «Dins de les venes, vida és la sang, vida pels d’ara i pels que vindran; vessada, és morta.» I la lluita és llarga; el passadís, estret; i els malastrucs que invoquen la mort com a únic horitzó possible esperen a prop i a voltes es reprodueixen inclús entre nosaltres mateixes.

Llibres interessants de llegir:
-Xavier Díez: Anatomia d’una ruptura. Espanya, Catalunya, 1975-2014, Edicions El Jonc, Lleida, 2015.
-Antonio Baños: La rebel·lió catalana. Notícia d’una república independent. Edicions 62, La Butxaca. Barcelona, 2013.
-Diverses autores: L’aposta municipalista. De les bullangues a les lluites actuals pels municipìs lliures a Catalunya. Virus Editorial. Barcelona, 2015.
-Enrique Leiva, Ivan Miró i Xavier Urbano: De la protesta al contrapoder. Nous protagonisme socials en la Barcelona metropolitana. Virus Editorial. Barcelona, 2007.
-David Fernández: Foc a la barraca. Editorial Lo Diable Gros. Tarragona, 2013.
-Diverses autores: dossiers de Crític Procés i Vell i nou. Barcelona, 2014 i 2015.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!