Eulàlia Porta ressenya “Les paraules són punys”

cccccccccccc
(L’Eulàlia Porta ha fet una ressenya via facebook entenimentada i ben clara d'”En aquesta gran època… les paraules són punys” i la comparteixo aquí. Salut i gràcies)

Ja fa dies (sempre faig tard amb els comentaris de les lectures) que vaig acabar En aquesta gran època… les paraules són punys, de Jordi Martí Font i volia comentar-ne quatre coses.

A l’inici del llibre, a l’ “Un de tres”, en Jordi fa una particular i personal introducció sobre el poder i l’ús de les paraules en la seva infantesa: “Com vam arribar a omplir aquest nom de sentit i a compartir-ho fins a l’extrem que la paraula passés a formar part del nostre vocabulari més preuat?”, i ho resol amb el que he resumit així:
amb honestedat, per la intimitat compartida, jocs infantils, primeres experiències…
és realment una intimitat compartida per totes: totes tenim unes primeres experiències amb les paraules que podem recordar i analitzar
amb honestedat per buscar en si mateix l’experiència d’un fet que s’esdevé socialment: un “a mi també m’ha passat (o em passa)”

Això que es fa i s’ha fet amb els mots-paraules, amb el llenguatge escrit i oral, com diu en Jordi, s’ha fet des de sempre, des que la paraula va ser dita i més tard va ser escrita. Es repeteix en cada persona que neix i creix i aprèn: la paraula és una de les eines bàsiques de control del medi que ens envolta (en paral·lel a la motricitat i altres expressions no escrites). Una forma d’aprenentatge i aprehensió de l’entorn, per tant, de domini (i de respecte, amor i odi). I el mateix s’ha donat amb la imatge: el poder de la imatge és el poder sobre el món, de la mateixa manera, menys subtil, si es vol, que la paraula. I el mateix en el gest. En Jordi afirma que la dominació té el seu centre neuràlgic en la paraula, és veritat, però també en la imatge i en el gest.

I em pregunto:
És potser en aquest context (les paraules destorbades i desproveïdes de sentit per part del poder que pretén transformar les imatges que ens mostra la realitat menys subjecta a canvis de sentit) que podem dir que una imatge val més que cent paraules?

Estic totalment d’acord amb en Jordi i amb en Bertold Brecht: “si volem descobrir la veritat ens cal mètode i no renunciar a la complexitat”, absolutament d’acord!
M’ha agradat molt (sensible i raonadament) quan en Jordi escriu “la mort, sí que no és opinable”… porta a pensar…

La lectura d’aquest llibre em fa plantejar-me dues qüestions més, que se m’apareixen com a urgents per a pensar-hi i investigar-hi:

1. En quin moment i qui es va apoderar de les paraules? … ve d’antic: primer va ser el poder i després les paraules, o primer les paraules i després el poder? (per allò de: què va primer, el pensament o les paraules? Es poden confegir paraules sense pensament?)

2. Quin ús fa de les paraules el contra-poder? Ens agrada, ens complau o ens satisfà (intel·lectualment també) quan el contra-poder fa ús de les mateixes eines de la mateixa manera que el poder? On se sitúa quan ho fa?

gràcies Jordi pel teu esforç, la teva escriptura i la teva generositat en compartir-ho tot

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *