Escarbar la nit: tarda de maig a Tarragona

amoros
De la migdiada a què m’ha portat la son de la gana satisfeta a l’hora de dinar, m’he despertat amb pressa per no fer tard a la primera visita de l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a Tarragona. President que va camí de ser retallador com els seus antecessors però que, en qualsevol cas, esperem que duri poc perquè la Comunitat Autònoma de Catalunya desaparegui del mapa. Els del PP no hi han vingut… Puigdemont arriba, ens dóna la mà, puja cap al Saló de Plens, Ballesteros li regala la nina d’ivori de la ciutat i un llibre de fotografies sobre la Tàrraco Patrimoni de la Humanitat. No estaria de més regalar, com a present de ciutat, la trilogia de Pin i Soler, l’autor literari més destacat de Tarragona alhora que no massa conegut fora d’aquí. Bé, ni fora ni dins, la veritat sigui dita…

Del Puigdemont he fet cap a l’Amorós, el Miquel, que venia a l’Ateneu Llibertari Alomà a presentar “1968, el año sublime de la acracia”, un llibre que vaig acumular per Sant Jordi i que avui, encara per llegir, he pogut conèixer sense llegir encara, però caurà, sense cap mena de dubte. Com la majoria de llibres del Miquel Amorós, interessant i obridor de portes desconegudes tot i que compartides. Alhora, a la xerrada-debat he pogut adquirir “Història de la revolta a Catalunya”, de Joan Carles Gelabertó, publicat per Argelada, un repàs a la història d’aquest tros de país sota els paràmetres del poble que és perquè s’ha enfrontat al poder constituït tants cops com ha calgut. Gelabertó procedeix de l’independentisme revolucionari i alhora té clar que les lluites contra els poders són part constituent de la nostra pròpia forma de ser i de fer.

De l’Amorós al Comelade. El Pascal ha fet un excel·lent concert avui al Metropol, cada dia més decadent però igualment acollidor. Pascal Comelade, músic entre músics amb allò que faci falta, presentava a la ciutat de Tarragona el seu darrer projecte amb The Limiñanas i Ivan Telefunken, que ha estat esplèndid. La nota negativa ha estat que el vell teatre tarragoní no s’ha arribat a omplir i això ens hauria de fer reflexionar de quina ciutat tenim a nivell cultural que no és capaç d’omplir ni les localitats del seu teatre petit per veure un dels bucs insígnia de la música europea d’avui en dia.

Curiosa la tarda, plena de constatacions que suaument han esdevingut termòmetres diversos. La primera que Puigdemont encara no genera rebuig total perquè encara no governa, llevat del PP que quan governi l’aplaudiran si només fa el que feia Mas: xerrar, retallar i prou. La segona, que la visió anarquista de les coses és l’única que em fa vibrar i m’esperona a pensar. I tercera, que Tarragona està mancada de gent que valori les més diverses formes de cultura i alhora, és plena de públic-massa (de pa).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *