Prendre la paraula

Un dels capítols de “En aquesta gran època… les paraules són punys” és aquest que podeu llegir a baix dedicat al poeta i amic Carles Hac Mor. Avui, el Carles s’ha mort i ens ha deixat carregats de sentit, és a dir de mort preparada per qui mana destinada precisament a qui el combatem. No ho ha fet amb mala intenció sinó per pura necessitat fisiològica, perquè tocava tot i que sempre toca massa aviat o fora d’hores i en el seu cas, absolutament massa aviat, malgrat malalties i mandangues. Però sense ell és clar que estarem més sols davant dels qui volen el control total del llenguatge per tal d’anorrear el pensament dissident que és l’únic pensament. La resta no és pensament sinó repetició.

I la llengua era el seu gran tema, però no com a tema sinó com a vida-tema, com a tema que és vida venint de tema de vida, com a forma de desobeir els manaires de les paraules,els dictadors de la raó, els assassins en nom de la civilització, els criminals que ens volen amb l’esquena torta i sempre mirant al terra. Parlar i dir era la seva passió i ha estat la seva màxima passió que totes i tots puguem parlar i dir. I dir, és clar, poesia, perquè la resta no serveix per a res, absolutament per a res. Parlar i dir sense mesura ni normes dictades ni dictadors normatius.
Deia el Carles que la “perfecció és feixista” i no tenia raó perquè la raó és també autoritària i totalitària i el que continuarem fent sense demanar perdó per res serà combatre, també, la raó.

Hac Mor, Carles, lo sentit serà derro.cat

Ja sé que no toca desbarrar sobre la llengua i dir que al final del nostre camí hi ha certeses que podem explicar i dir en veu alta per tal que qui ens llegeixi agafi la llengua, les paraules i els discurs i construeixi escuts per protegir-se i espases per atacar. Però si no hi ha certeses després de barricades de paper guarnides de dades, opinions, dates i noms propis, per què escrivim tan insistentment sobre la llengua i les diverses formes que té l’opressió amb ella? Per què perdem nits i dies reformulant teories i opinions que altres han fet i dit i donant nous sentits s paraules que, ara ja ho sabem del tot, no en tenen més enllà del que els volen donar els amos? Doncs perquè som així de pesats i caparruts.

Carles Hac Mor (1940-) defensa, mai sol ara, el no sentit dels discursos, de les paraules i de les maneres de dir per fer front als amos no només de les parcel·les sinó sobretot de les nostres vides. Ja ho sé que no en tenim… però el llenguatge que fem anar sí que en té i els sentits i significats esdevenen formes de dominació si no som capaces de fer-los front amb caretes antigàs i sense tancs, amb les mans buides d’aparells que llencin flames però amb els boques ardents, cremant com mai i sempre alhora.

Paraparèmics del món i de la Terra blava, uniu-vos, barregeu-vos però no calleu mai! Ni quan esdevingueu amos de paraules encara que aquestes siguin petites i rabassudes, no calleu mai! I deixeu que les boques aboquin malparlars i maisentits per tal que la revolta de les lletres esdevingui tan gran que per tot arreu qui mani perdi la dominació i esdevingui un record de si mateix. Som infinits en els nostres no sentits, per això refem el món sense el sentit que qui mana li ha donat per tenir-nos, ja ho sabeu sempre, convenientment fitxats i un darrere l’altre, ordenats i, sobretot, callats. Crideu!, Crideu ben fort!!! I no calleu mai, mai… Mai!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!