Prendre la paraula

Poesia obrera: el cas de Josep Llunas

Albert Ventura (a ElSingular.cat)

El cas de la poesia obrera que ens ocupa avui és, sense cap mena de dubte, el més curiós dels casos amb els que per desgràcia (com podreu comprovar) no ens trobem gaire sovint. Aquesta vegada és gràcies a Jordi Martí i Font (Marçà, 1969): filòleg, sindicalista, escriptor, mestre, músic, exsoci de la piscina de Marçà i, des de fa escasses setmanes, doctor en Filologia Catalana gràcies a l’extens estudi que ha dedicat a Josep Llunas i Pujals (Reus, 1852 – Barcelona, 1905).

El reusenc Llunas era tipògraf, sindicalista i un notable membre de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (ACCO). Hem de pensar, però, que l’ACCO va ser una entitat creada des de la burgesia per tal d’alfabetitzar la classe treballadora, funció que va aconseguir reeixidament, i va arribar a ser fins i tot mantenidora dels Jocs Florals de Barcelona. Tot i això, és innegable que malgrat tot, l’ACCO va tindre diversos períodes molt diferenciats els uns dels altres. De fet, exemple d’això és que Josep Anselm Clavé va ser mestre de cant en aquest Ateneu i va ser professor de Llunas, que al seu torn arribaria a ser secretari de l’entitat els anys 1872-73. Aquests anys van ser especialment agitats a França arran dels motius següents: El 1871 els esdeveniments de la Comuna de París van fer que els obrers desconfiessin, ja no dels reialistes, sinó dels republicans mateixos: el resultat d’aquells fets van ser més de 10.000 afusellats a la ciutat del Sena, tot a mans republicanes. Al contrari que en altres èpoques, les influències dels moviments obrers eren constants i, això, en conseqüència, va acabar arribant d’una manera o altra aquí.

Però el moll de l’os de la tasca de Llunas el trobem a la tipografia. Però el paper del tipògraf al segle XIX, i part del XX, va més enllà que col·locar les peces mòbils en galeres, sinó que el tipògraf actua com un autèntic editor, impressor, escriptor i curador de text. Però també el que seria actualment el paper de director d’una publicació. Precisament per això, i sense anar més lluny, va ser el fundador d’un mitjà que, actualment, encara es publica: Barcelona Sport (1897), que esdevindria l’actual diari esportiu Sport.

També cal destacar el buc insígnia de la seva obra i carrera: La Tramontana, un periòdic mal anomenat «satírich» (potser per aigualir-ne la reputació?) on va publicar-hi a bastament. Per situar-nos: La Tramontana gaudia d’un estatus que moltes publicacions contemporànies ja voldrien, un tiratge de més de 4.000 exemplars distribuïts arreu dels Països Catalans i que va arribar a veure la llum més de 600 números. Suspesa infinitud de vegades (com el 1882), alguna volta canvia de nom.

Per tots aquests motius i d’altres que ara es fan molt complicats d’encabir en aquest espai, és encara més lloable la tasca de Llunas, gairebé desconegut actualment tot i ser, com hem vist, una figura notable del XIX català i tombant del XX.

Després d’aquest llarg, però necessari prolegomen, podem dir que de l’obra de Martí i Font se’n desprenen una multitud de troballes, conclusions i reivindicacions, però la que crida més l’atenció ara per ara és la publicació del primer conte utòpic català, Amoria, que s’ha publicat al número del mes d’abril (n. 411) de la revista L’Avenç.

Sota el títol La poesia obrerista de Josep Llunas hi trobem un estudi, reedició i aplec d’una obra lírica escampada arreu de les planes del diari La Tramontana, amb l’afegit que Llunas rarament signava les seves peces amb el seu nom, sinó que utilitzava una diversitat de sinònims (Ganxet, Lo Dimoni Gros, etc.), que han fet que aquests 200 versos siguin gairebé definitius, perquè d’entre aquest magma de noms sempre hi pot haver alguna peça més complicada d’atribuir al reusenc Llunas.

L’any 1896 va tenir lloc el Procés de Montjuïc, on es van reprimir fortament el sindicalisme i l’anarquisme català mitjançant un muntatge policial que va propiciar que el castell de Montjuïc —d’infaust record— tingués entre les seves parets uns 1.300 torturats. Des d’aquest moment Llunas és apartat per alguns sectors anarcosindicalistes que propugnaven una lluita molt més violenta que la que ell defensava, i això va ser així fins la seva mort deu anys més tard.

Estudiar Josep Llunas suposa una tasca basta i aprofundida, per la riquesa, pel context historicosocial, la diversitat i complexitat dels materials d’estudi, per poder establir una línia estètica i fins i tot biogràfica… Recórrer el camí ben planer i asfaltat, de vegades suposa haver de caminar per senders de muntanya amb pedres, clots i tolls, i encara més, potser, de vegades triar en una bifurcació gràcies al regueró de molletes que permeten reconstruir el camí. El que sembla clar és que ara Llunas ja disposa d’una obra que li posa prou llum a sobre perquè comenci a sonar dintre de les aules universitàries dels Països Catalans i a lluir, com a poc, a les lleixes de les biblioteques i a ressonar a la ment dels lectors. Agraïm, doncs, la tasca de Jordi Martí, de qui també hem de dir que ha llegat materials a diversos arxius històrics per tal que els puguin conservar.

Estarem atents a les properes entregues de Llunas, un personatge que paga la pena de recuperar i, sobretot, de llegir per un discurs que, malauradament, encara és vigent. Us sona allò de tot està per fer? Doncs som-hi, que és possible.

Jordi Martí i Font
La poesia obrerista de Josep Llunas. Un intent d’estètica anarquista en la literatura catalana del segle XIX
Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2015

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!