Prendre la paraula

L’enllaç a l’entrevista que em va fer Reus Digital amb motiu de la publicació de l’estudi sobre la poesia completa de Josep Llunas. http://reusdigital.cat/node/46663

L’escriptor i polític, Jordi Martí, acaba de presentar l’obra ‘La poesia obrerista de Josep Llunas’, publicada per l’Associació d’Estudis Reusencs. El llibre forma part d’un dels capítols de la tesi doctoral que Martí dedica a la figura d’aquest destacat anarquista català i que va rebre el cum laude unànime del jurat fa pocs dies a la Universitat Rovira i Virgili. Conversem amb l’autor del llibre sobre la contemporaneïtat del reusenc Llunas i el seu versàtil i destacat paper al segle XIX.

Per què ha posat el focus en Llunas?

Bàsicament perquè es tracta d’un personatge importantíssim, actual i alhora completament desconegut o no prou estudiat. Josep Llunas i Pujals va ser un destacat intel·lectual i militant anarquista català del segle XIX, nascut a Reus, un dels principals teòrics de l’obrerisme anarcocol·lectivista de tot l’Estat, poeta i alhora periodista i creador del setmanari ‘La Tramontana’, una de les publicacions anarquistes més populars del segle XIX a l’Estat espanyol escrita íntegrament en català. Calia treure­-li les teranyines i fins al dia d’avui no ho havia fet de forma completa ningú, tot i que la seva vida i obra sempre és citada i ha estat estudiada per diversa gent, entre els quals vull destacar la feina de Manuel Vicente.

El subtítol del llibre és ‘Un intent d’estètica anarquista en literatura catalana del segle XIX’. Per què es definia aquesta estètica i quins autors la practicaven?

Josep Llunas va desenvolupar una estètica literària anarquista que ell volia popular amb un evident contingut social, crític i propositiu, la “literatura obrerista”. Amb ella, proposa un programa clar per aconseguir l’hegemonia cultural per a la classe obrera com a part d’un programa revolucionari total que pretenia subvertir l’ordre establert i construir­-ne un altre de ben diferent basat en els principis de llibertat, igualtat i solidaritat plenes.

Als Països Catalans podem parlar d’autors com Emili Guanyavents, autor de la lletrad’”Els Segadors”; el folklorista Cels Gomis, Josep M. Codolosa i les desenes d’escriptors que podem trobar a les pàgines de “La Tramontana”. Però no es tracta d’una estètica aïllada del context europeu, ja que autors com Wagner, Kropotkin o Bakunin defensen un art i concretament una literatura semblants als que Llunas proposa i practica.

En l’estudi de la seva trajectòria, ha descobert quelcom que l’hagi sorprès?

Moltíssimes coses. No les puc posar totes perquè seria massa llarga la resposta però potser les més curioses són el conte “Amoria”, que és el conte que inaugura la literatura utòpica en català i que Llunas va publiar el 1896; la pervivència d’una publicació en català que dintre del món anarquista era oberta a totes les altres esquerres i venia cada setmana milers exemplars; o les grans xifres de vendes dels seus llibres teòrics, que arribaven a desenes de milers d’exemplars.

També és molt sorprenent la inclusió de Llunas, per exemple, a l’enciclopèdia de les idees llibertàries Anarchism A Documentary History of Libertarian Ideas, de Robert Graham, al costat dels grans pensadors anarquistes del seu moment: Bakunin, Kropotkin o Malatesta, i alhora el seu total desconeixement aquí.

Llunas va néixer a Reus, però quin vincle hi guardava?

Hi va néixer i hi va viure fins als deu anys. Els vincles hi devien ser sempre perquè un dels seus pseudònims era precisament “Ganxet” i el 1885, per exemple, Reus va acollir el primer Certamen Socialista, que ell mateix va promoure i organitzar, una mena de Jocs Florals que centraven la seva atenció en la temàtica social. Alhora, sovint hi participava en tota mena d’actes culturals obreristes, tot i que segurament no més que a altres indrets de la geografia catalana, per on es desplaçava constantment fent xerrades i conferències.

Per què considera que Llunas pot estar d’actualitat?

Perquè és imprescindible conèixer el nostre passat i ell n’és part transcendent. Perquè les esquerres avui són majoritàriament llibertàries en les seves pràctiques, s’anomenin com s’anomenin, i perquè era catalanista, llibertari, defensava la possibilitat de participar en eleccions i alhora ho volia tot. Us sona?

Segons diverses referències, va ser pioner en molts camps. En destacaria algun en concret?

En la literatura utòpica, que ja he ressenyat, en el feminisme, que assumeix i defensa des de posicions federalistes (afirma que l’autonomia de la dona li ha de donar independència quan ella ho decideixi i per tant els matrimonis no han de ser obligatòriament per sempre…), en el pacifisme que practica fins i tot contra els mateixos anarquistes (una minoria en aquell moment) que opta per les bombes, i el seu trasllat a territori català de les idees anarcocol∙lectivistes.

‘La Tramontana’ va ser un setmanari que recollia tot aquest pensament d’esquerres i col·lectivista. Expliqui’ns la importància d’aquesta publicació en el context dels Països Catalans.

La Tramontana és la gran obra de Llunas en l’àmbit periodístic, però alhora és la publicació anarquista de més durada de tot l’Estat durant el segle XIX, ja que arribà a treure 717 números al llarg de 16 anys només interromputs per les malalties del seu director i per les penes de presó que aquest hagué de complir com a conseqüència del que publicava a les seves pàgines. La publicació, escrita en català, treia al carrer una mitjana de 4.000 exemplars setmanals, que arribaven als 8.000 en els números extraordinaris, i es venia arreu dels Països Catalans, tot i que sobretot a Barcelona i els seus voltants, que és on se situaven els nuclis industrials i obrers més importants. Cap altre dirigent obrer de tot l’Estat tenia a les seves mans un mitjà de difusió de les seves idees amb tantes possibilitats reals d’expansió.

En queda algun hereu de ‘La Tramontana’?

Doncs sí, tot i que potser costa d’identificar-­los perquè en la seva majoria desconeixen l’autor i la seva obra. Però des de l’assemblearisme fins al feminisme, des del pensament crític i col·lectivista, des del pacifisme fins al catalanisme, des del periodisme de combat fins a les postures de democràcia radical, totes tenen el seu precedent. Ara el que cal és donar­-lo a conèixer i veure que mai res és nou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!