Prendre la paraula

Dents i ungles (P99 14.01.15)

Maria-Mercè Marçal
http://www.tarragonaradio.cat/contingut_programa/dents_i_ungles_mariamerce_marcal/89/7543

Textos: Cau de llunes (1977); Bruixa de dol (1979); La germana, l’estrangera (1985); Desglaç (1988); Raó del cos (2000); El senyal de la pèrdua (2014)

Música: Balago (“Edificis per construir”, ); Kroke (“Light in the Darkness”, “Question (Bublitschki)”); Baldo Martínez (“País de Ningures”); Sílvia Pérez Cruz (“Covava l’ou de la mort blanca”); Les Violines (“No És Nou”, “Vals per Pristina”, “O Què!?”); Giny, Seny (“Nit de bruixes”); Avishai Cohen (“Seven seas”, “Worksong”); Meritxell Gené (Amb totes dues mans”); Capella de Ministrers (“Sa’dâwi”, “Hero y Leandro”); Maria del Mar Bonet (“Cançó de la bruixa cremada”); Mercè Serramalera (“Frida”).

Avui ens apropem una mica més a la personalitat i el pensament de Maria-Mercè Marçal seguint El senyal de la pèrdua, títol amb què s’han publicat els escrits inèdits dels dos últims anys de la seva vida. Amb la col·laboració de Pili Sanmartín.

Una abraçada,
María

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els peus vacil·lants en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

(De Raó del cos, 2000)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!