Prendre la paraula

Sense cap mena de dubte, res del que pensem és fins que no hi és. Tot existeix quan ho fem físic, ho podem tocar i, sobretot, ens hi podem deixar anar. De la resta que són paraules l’aire en va sempre ple, i això que mai no s’omple de res. I jo mateix sempre he dit el contrari però és com ho veig avui, que no és ahir ni demà. Dies i deies, setmanes i mesos escrivint no res no sçon ben aprofitats si no tenim a les mans el seu pes en… folis. I no li tenim. Un desastret de qui preveu fer més del que el cos humà és capaç de fer, dormint les hores que toquen, és clar, i menjant també entre una sessió i l’altra.

Un dia o altre, acabarem, o no (jo aposto pel no), i aleshores serà gran i tal i tal, però mentrestant, la son ho guanya tot o gairebé. Què hi farem!, entre un punt i altre la línia es deixa caure cap a baix i esdevé simfonia fosca, tèrbola, grisa, no res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!