Prendre la paraula

Mentre dins de la bombolla de la bombolla marçalenca hi fa calor, no se sent l’aire que bufa fora. I tant hi fa que sigui Leonard Cohen qui ho digui com si és el Pau Malvido qui ho explica. Calia trobar la direcció contrària i Thomas Bernhard s’hi posava des del seu soterrani de la barriada de Scherzhauserfeld, a buscar i trobar i ser en direcció contrària, com el quadre que des de la paret hi insisteix amb les paraules d’Alícia. No, no les d'”he sortir al carrer i m’he perdut”, més pròpies de Guy Debord que no pas de Lewis Carrol, sinó amb les del “tu camines per la direcció contrària” que fan caure, encara avui, monocles i benpensants, sota les rodes de la bicicleta de l’àngela.

Ell la va trobar i es morí a les sis del matí, segurament quan encara no havies tornat a casa. Un 31 de maig del 1905? No, que aquell dia és el meu aniversari. Era, era, és… un altre dia dels que no surten als diaris que Fuster va escriure, sol, en direcció contrària, de Sueca estant als anys 50 del segle passat, quan encara ningú no el podia entendre, quan repetia -i repeteix- que si en aquets món hi ha alguna cosa intrínsecamrent dolenta és, sens dubte, l’Estat.

I ara el reclamen com a solució els qui n’han fet desaparèixer la part social, allò que li donava l’única possibilitat d’humanització, no a Fuster que bé que fumava, bevia, cardava i era feliç sinó els cràpules de sempre i els repetidors de mai, els de l'”això no es pot fer”, les de l'”això no es pot dir”, el de l’ara això no toca” i altres ximpleries per l’estil. Esdevé, així, l’estat, allò que ha estat sempre, “alguna cosa intrínsecament dolenta”. Dolenta amb ganes diria jo però dolenta en resum. Però mai l’únic dolent, perquè d’únics dolents només n’hi ha a les pel·lícules del Clint Eastwood del començament, o a les del Bud Spencer de sempre. Per això ric quan diuen que serà el 9 de novembre que decidirem… no res. Però hi serem, al port -o al moll-, que la meva memòria per les cites és tan dolenta com la del Quim Monzó quan se n’invemtava de Pla i busca-les- amb la desconeguda, a ballar-la i a motxar foc a la badia perquè som, malgrat els pesi, ateus convençuts i abans i tot, anticlericals.

A les sis del matí, ja t’ho dic, mentre tresques pel Montsant buscant lllums de nit, de la lluna o de les llàgrimes de sant Llorenç, que com tots, ni era sant ni plorava. Mentre cada nit és més curta de l’altra perquè s’apropa setembre i cal fer net. Segar arran.

Diu el Leonard que tot és més enllà i ho sabem tant i tant que cada cop que el sentim ens envaeix la nostàlgia del no res o del ser-hi, del sentir Roger Mas dient Verdaguer, que també va ser galàctic tot i que ho sabia o ho sabia massa, sobretot de nit i davall la sotana negra. Galàctic i camí de l’excomunió. Perquè per arribar al cel no calen mitjancers i no trobar-s’hi no vol dir que no hi siguis. Tu, jo, elles i ell.

Dins de la bombolla de la bombolla, a Marçà, Folgueroles, el Montsant, Sueca o Mont-real. En direcció oposada, en direcció contrària.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!