Prendre la paraula
jordimartifont
7 d'agost de 2014
7 comentaris
Manuel Delgado: “El perill d’un lerrouxisme “antisistema”. Sobre una estratègia del nacionalisme espanyol per desacreditar el procés sobiranista i dividir l’esquerra anticapitalista”
(Un article del blog El cor de les aparences de Manuel Delgado)
A mesura que ens acostem al 9 de novembre i es tira per terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé circumstancial o mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol busca com sigui antídots per a un estat d’ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per estrenar país i, perquè no?, potser societat. Està clar que la gran esperança d’un sollevament de les masses castellanoparlants es dilueix, vistes les magres mobilitzacions al carrer obtingudes fins ara. La via electoral tampoc es mostra gaire practicable, considerant el daltabaix que s’augura per al PP i més encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi arreplegar les restes del naufragi de manera suficient.
És en aquest ordre de coses que s’aprecia interès per part de mitjans vinculats a la dreta més obsessionada en aturar la “ruptura de la pàtria” en endegar una darrera estratègia política, abans de recórrer a la força. Es tracta de forçar una lectura de certes noves dinàmiques de reorganització de l’esquerra en clau de denúncia de l’independentisme i fre del seu auge. Un article del 4 d’agost a elconfidencial i l’elogiosa entrevista a Ada Colau publicada a El Mundo el proppassat diumenge en són la mostra. L’objectiu de la maniobra és mostrar iniciatives com Guanyem Barcelona o la irrupció de Podem a Catalunya com expressions de desafecte contra un sistema polític, social i econòmic dominant del que el nacionalisme català en formaria part. .
Aquest discurs estaria fonamentat en un malentès degudament estimulat, consistent en confondre la dreta nacionalista que hem vist empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora dels interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme popular i d’esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes. Aquesta confusió és present a una part dels nous moviments socials, com ho demostraren les dificultats que va tenir l’acampada del 15M a Barcelona per incloure el dret a l’autodeterminació entre les seves vindicacions. El mateix pel que fa sectors importants tant d’ICV com d’EUiA, que aprofiten la mínima oportunitat per a desqualificar “els nacionalismes” amb una retòrica idèntica a la del jacobinisme socialdemòcrata espanyol.
D’ací se’n desprenen distorsions interessades i carregades de mala intenció, projectades des de posicions unionistes. D’una banda, la de Guanyem Barcelona com una instància política i ideològica que posa el seu accent en les qüestions socials i les considera com alienes i àdhuc contràries i incompatibles amb el projecte d’emancipació nacional. Una cosa similar pel que fa a Podem, que genera una valoració distinta en funció de l’escenari sobre el que actuï: si a Madrid és un perill quasi diabòlic que cal exorcitzar, a Barcelona és un baluard de resistència contra l’avanç de la pandèmia independentista. Aquesta deformació tant d’un projecte com de l’altre insisteix en concebre el procés sobiranista com una cortina de fum al servei dels interessos polítics, econòmics i personals de les classes dominants catalanes.
Molta gent d’esquerres ha reconegut tant en Guanyem Barcelona com en Podem la potencialitat per organitzar la indignació popular en un sentit superador del capitalisme i fer-ho assumint com a divisa innegociable la voluntat de posar-se en tot moment al servei de les lluites socials reals, convertint els escons en una prolongació natural del carrer. En aquest ordre de coses podria considerar la independència de Catalunya com un afer discrecional en mans de cada votant i de cada escollit per les urnes, car aquestes noves opcions atraurien gent tant independentista com federalista, gent que ja havia estat feliçment barrejada en les diferents lluites. No s’antulla imaginable una discussió a propòsit de la independència de Catalunya al bell mig d’una tancada per salvar un ambulatori o entre la gent que s’aplega per a evitar un desnonament. Tampoc resulta imaginable en aquests contextos un qüestionament del dret a l’autodeterminació, que segurament seria considerat un fet i prou, car no és una qüestió d’opinions, sinó de democràcia.
Ara bé. El risc és que, en la línia intentada per la premsa més unionista, la qüestió de la independència passi a un primer pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la catàstrofe està assegurada. Aquesta és un possibilitat real, car implica la temptació de cercar vots en un important bossa d’electors alimentada per activistes socials que no és que no siguin independentistes, sinó que són obertament anti-independentistes, així com pels nuclis espanyolistes d’ICV-EUiA, però també de votants pro-PSOE del PSC i, no es dubti, de Ciutadans.
Si el procés apuntés en aquesta direcció, si Guanyem i Podem assumissin aquest paper que desitja per a ells la dreta espanyolista —fidel al famós principi “antes roja que rota”— aleshores el que hauria fet aparició es una nova forma de lerrouxisme: el lerrouxisme “antisistema”, en condicions de fer impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés sobiranista en mans de forces polítiques que no tenen cap intenció de qüestionar el model social dominant i entenen la independència com un instrument al servei de la incorporació en millors condicions de la burgesia financera catalana a les grans dinàmiques globalitzadores.
Cal esperar d’aquestes noves presències al panorama polític català el sentit de la responsabilitat històrica que en elles recau, desoint els cants de sirena que els arriben del nacionalisme espanyol més ranci. Les iniciatives tipus Guanyem i les plataformes impulsades per les CUP han de redoblar esforços per a que els processos de confluència en marxa no es frustrin. Podem ha de garantir que la presència de personalitats com Jiménez Villarejo —contrari ja no a la independència, sinó fins i tot al dret a decidir— no sigui significativa. Totes les forces de l’esquerra radical, velles i noves, independentistes o no, han d’entendre la transcendència dels moments que han de venir i han d’estar a la seva alçada, que és la d’oportunitats transformadores úniques i de segur que irrepetibles que seria estúpid malmenar. Si no ho fan, la història no els perdonarà, ni jo tampoc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Trio Calaveras: Procés Constituent, Guanyem Barcelona i Podem (amb l’afegitó stablishmentatari d’ICV-EUiA).
La Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras són uns demagogs que no responen als arguments que contradiuen les seves veritats dogmàtiques exposades en conferències vàries.
L’Ada Colau s’assembla massa als polítics típics: “Dónde dije Diego digo Digo” [www.naciodigital.cat/noticia/72487/ada/colau/opina/catalunya/espanya/poden/compartir/pis]. (Poso l’enllaç de NacióDigital perquè Vilaweb no te l’enllaç de la entrevista. Pel que es veu, Vilaweb té alguns sants intocables). La senyora Ada Colau es pensa que sóm idiotes? Que no sabem lleguir? S’assembla massa als Pujols… [www.naciodigital.cat/noticia/72499/ada/colau/entra/polemica/seves/declaracions].
El Podem (Podemos) és un bluf de la polícia espanyola, amb l’ajut de La Sexta i Cuatro… Al final, deixaran que governi a Espanya el PSOE “como mal menor”. Un invent mediàtic, samblant als altres dos components del trio.
M’agraden més les cançons del trio original mexicà. Són més autèntics.
Atentament
Massa simple i demagog interessat. En fi.
Em podria dir on veu la simplessa i la demagògia, totes dues coses interessades, al meu comentari? Si m’ho diu, em pondrer extendre amb arguments ben fonamentats (pel que fa a l’invent políciac de Podemos, ho tinc difícil, ja que simplement és una mosca que tinc al nas).
Atentament
El que hauriem de fer al minut 1 de ésser independents es il.legalitzar tots els partits espanyolistes PPC, Ciudadanos, PSC… i fotre fora tots els dirigents col.laboracionistes i sospitosos de ser-ho; Podemos/Guanyem es un altre partit espanyolista, i de espanyols ja n’hem tingut prou.
O sigui que el que proposes és una dictadura catalunyesa? Doncs no hi estic d’acord, ni ara ni mai.
100% amb clar_i_català.
No seria pas una dictadura perquè ja tenim partits d’esquerra i de dreta propis de Catalunya, els dels colonos per tant hi sobren. Tanmateix jo deixaria estar al PSC sempre que trenqui amb el PSOE; però quan siguem independents no podem tenir al nostre Parlament a partits infiltrats de l’Estado español com el PPC, Ciudadanos o Podemos.
Els partits castellans a Castella. O ens en penedirem.
Visca Catalunya lliure! ||*||
Una bona part de la població de Catalunya pensa que és espanyoila i cal respectar-ho; ara bé, el que cal ara és decidir col·lectivament què en pensa la majoria…