Prendre la paraula

Sense cap mena de dubte, voluntat, voluntat i volunta. Podem!, que no ho sabíeu? i guanyarem perquè no ens cal res més que ser-hi per fer-ho. No parlo d’unitats populars que sonen als politòlegs a coses del tercer món i no a modernor de paraules que no volen dir res més que el seu propi continent. Parlo, en fi, de tornar, de tornar a la la tesi sense haver-la deixat i amb la convicció que enmig de tot el món s’està accelerant tant que quan algú l’hagi d’explicar per tla que l’entenguem els humans de baix caldran tants de papers que cansa i tot només de pensar-ho. Fa dues setmanes vam donar La Tramontana en pdf a la Biblioteca Arús i avui l’he intentat donar a la Biblioteca de Catalunya i a Ca l’Ardiaca, anem fent…

Petons a totes i tots que la passió postComuna de París no pot amagar-se darrere de les barricades de Can Vies ni a sota dels liberals morts a Caldes i el pacte federal sempre es fa des de la igualtat i la lliure decisió. Per això recordar Louise Michel des de l’avui és reafirmar-la ara. Perquè ara és demà i passat demà també, però sobretot ara és ara i cap recepta ni passada ni futura és res més que una recepta, fins que es demostri el contrari que no és adversari. Però les raons de sempre ho cintinuen sent, per això el poder sempre és la mateixa maleïda malaltia. I desfer-nos-en, fins i tot en l’organització social que ell produeix és la nostra màxima aspiració.

Si algú aclareix de què va aquest post que em truqui i m’ho expliqui. La cosa curiosa del tema és que no cobro per escriure’l sinó que més aviat de tant en tant cobro, ja m’enteneu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!