Prendre la paraula

Cartes d’un convençut als fidels a l’ideal

 Ja ho heu vist, Fidels meus: l’expropiació s’imposa com un dret i més encara com una necessitat.

 Així no podem continuar, perquè estancament i absorció perpètua de la riquesa per una part, i misèria absoluta per l’altra, amb tot l’acompanyament d’ignorància, corrupció i odis que constitueixen el quadre social, és indigne de la naturalesa humana; però s’ha de tenir en compte que l’expropiació és més una justificació que un remei, perquè havent de continuar existint la societat és necessari donar-li fonaments racionals en lloc dels irracionals destruïts per l’expropiació.

 Més clar: l’expropiació és un fet negatiu, destructiu, d’eliminació, i amb aquests elements no pot fer-se una obra per la qual es necessita afirmació, construcció, agregació.

Per desgràcia, els revolucionaris demolidors abunden, tant com escassegen els que van a l’ideal per amor a la humanitat i a la ciència.

Això és perquè la major part han arribat al coneixement de la iniquitat social per sentiment, no per intel·ligència. Són molt pocs els que, com Marx i Bakunin, es llencen des de les comoditats de la vida privilegiada a l’agitació de l’estudi, de la propaganda i de l’organització social. En canvi, són molts els que per sentir tot tipus de privacions i la desesperació de la impotència, vénen al camp revolucionari a desfogar les seves passions contrariades. Per això, mentre els intel·ligents resisteixen fins a l’últim, acabant la seva vida no poques vegades pel sacrifici, molts dels apassionats cauen, en arribat a certa edat, en l’escepticisme, o es tornen enemics dels antics companys si la fortuna els afavoreix, i en queden pocs que en la darrera etapa de la vida conserven la fe vigorosa de les conviccions de la joventut.

La revolució, al meu entendre, és consciència i amor; qui cregui que amb ignorància i odi va a alguna part s’enganya.

És necessari, doncs, treballar, estudiar, observar i experimentar: així és com es fan les ciències, així s’arrenquen els secrets a la naturalesa, així s’arriba a aquest domini del món que els fills d’Adam, segons la llegenda mística, o els fills de l’evolució de les espècies inferiors, segons les darreres afirmacions científiques, han pogut obtenir descobrint la llei de l’existència dels microorganismes infinitament petits, igual que la dels sistemes de mons o agrupacions de sols i planetes que poblen l’univers.

Si no ens temperem en aquesta veritat, si creiem càndidament que la revolució és una espècie de creació, com la del Gènesis, per a la qual és suficient un fiat perquè resulti la societat justa i perfecta, incorrerem en el més ridícul disbarat que pugui sostenir l’infeliç de més desequilibrat enteniment.

Perquè la veritat és aquesta: la societat humana va ser un fet imposat per la necessitat molts i molts segles abans que existís la sociologia, i tots els mals que deplorem vénen d’haver fet per força, sense tenir concepte anticipat del que s’havia de fer. Doncs els revolucionaris avui han de formar prèviament el concepte intel·lectual perquè l’obra de la voluntat resulti ajustada a l’economia i la justícia. Per més que s’hagi ridiculitzat els teòrics, el positiu és que solament es fan bones pràctiques quan abans s’han fet bones teories.

Consti, abans d’acabar la present, i en previsió de les censures que puguin venir per l’exposició d’aquesta idea, que el que s’ha dit no significat mai que s’hagi de tolerar el mal social fins que s’estigui en possessió del pla de la societat futura, no: el que crec és que s’ha de proposar tot verdader fidel a l’ideal és fer consistir el seu revolucionarisme, no en radicalismes inconscients, sinó en el desenvolupament del coneixement, en la metodització científica i racional dels coneixements adquirits per l’evidència de la demostració, i a partir d’aquí obrar segons la voluntat emanada d’una intel·ligència conscient.

Els catòlics castellans ens donen feta la filosofia que vull inculcar-vos en un dels seus refranys: «A Diós rogando y con el mazo dando». L’essència d’això, aplicada al nostre ideal és, em sembla, allò convenient.

Potser resulti que el final d’aquesta carta no concordi amb el principi; però així m’ha sortit i així queda. Un altra dia tractarà de lligar caps el vostre amic.

26 de maig de 1895

Pau Veritats

La Tramontana, número 663, 31 de maig de 1895, pàgina 2

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!