Prendre la paraula

jordimartifont

30 de juliol de 2014
0 comentaris

Josep Llunas i Pujals: “Del país de la convicció” IX

malthus-articleInlineCartes d’un convençut als fidels a l’ideal

 Companys: En les cartes anteriors he fet l’exposició de l’estat de desigualtat en què vivim. He donat algunes dades, no per fer una estadística completa, sinó perquè per la seva importància poguéssiu vosaltres deduir les que falten i arribar a un resum probable i racional.

 El que succeeix en punt a participació de la riquesa social és injust a no poder ser-ho més: 70 milions de pobres que lluiten desesperadament amb la fam a Europa i als Estats Units; molts més, impossible de determinar el seu nombre, a la resta del món civilitzat, deixant a part les regions endarrerides en el camí del progrés; una classe mitjana que solament viu d’escanyar i enverinar pobres, sense veure’ s per això lliure del perill de ruïna i misèria, i uns quants arximilionaris que governen la humanitat d’acord amb les conveniències del seu llibre de caixa proven fins a l’evidència que un segle de democràcia i vint de cristianisme i no sabem quants més d’autoritat, han fet de la societat dels homes la més trista i repugnant barreja de tirans i esclaus que pugui concebre la imaginació.

 Per donar més relleu al quadre d’iniquitat en què la humanitat s’agita, emprendrem un altre treball encaminat a demostrar que les privacions i la misèria que ens aclaparen té lloc enmig de l’abundància i, encara més, a causa d’aquesta mateixa abundància, es pateix fam perquè sobren aliments; nuesa, perquè hi ha roba de sobres; s’han d’abandonar per escassetat les terres més productives.

 El cèlebre Malthus deia que la població augmentava molt més que la força productora dels homes, i, per tant, en el banquet de la vida no hi havia cobert per a tots; i d’aquí que les guerres i tota classe de calamitats públiques eren una necessitat i un benefici; ja que, deixant a part les reputacions que de la teoria malthusiana han fet els economistes burgesos, he de demostrar-vos que, a pesar del nombre excessiu de privilegiats improductius i que el treball el fan únicament els que en l’actual societat representen el que en societats passades eren els pàries, els ilotes, els esclaus i els sefs, és a dir, els proletaris, hi ha producció perquè tothom mengi, vesteixi decentment i tingui casa on refugiar-se i constituir el nus dels afectes cars al seu cor.

 La nostra tasca és encara més necessària quan tot demostra, cada vegada amb més ferma constància, que «l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixo;;» teòcrates i demòcrates van fracassant en els seus ideals, i com que, a pesar del desengany, gaudeixen de gangues que els permeten fer bona vida, es consolen amb la filosofia d’aquell refrany castellà: «los duelos con pan son menos». I van passant sense importar-los res més que els emancipats per la mort i passió del Crist i els alliberats pel sufragi universal. Mentre, els treballadors han de fer manifestacions diàries demanant treball, o es rebenten cavant la terra, o es cremen en les mines, o s’atrofien i mutilen a les fàbriques, o emigren a Argèlia, al Brasil o a l’Argentina a deixar els seus ossos en aquells inhospitalàries terres, o acaben en un miserable hospital i són, fins després de morts, carn d’amfiteatre perquè els aprenents de metge estudiïn la manera de curar les malalties dels rics.

 A la Terra hi ha un productor enorme que l’home l’únic que ha de fer és conèixer-lo per aprofitar-lo; hi ha un progrés mecànic grandiós que produeix amb sorprenent rapidesa; hi ha una riquesa social que, per la seva immensitat, no pot ser expressada per números; hi ha una força intel·lectual capaç quasi d’omplir amb pensaments sublims l’absolut incommensurable; i enmig de tanta grandesa la supèrbia enlaira els poderosos, el servilisme humilia els desheretats, l’odi reemplaça la fraternitat que deu unir els éssers que, a pesar de tot, viuen lligats pels vincles humans; la veritat està ofegada pel convencionalisme i la hipocresia, i les relacions individuals i col·lectives s’inspiren sempre en el càlcul egoista i en la desconfiança.

Però quan començava a entrar en matèria, amb les dades a la vista, triades de la manera que em sembla que faran més efecte, i en disposició de reforçar tot el possible la vostra fidelitat a l’ideal, em trobo que l’escrit passa ja de l’espai que m’està destinat; i perquè el meu bon amic i director no digui que abuso de la seva benevolència perquè està pres, i a vosaltres no us sembli pesada la lectura, hi poso punt i final. Salut.

24 de març de 1895

Pau Veritats

 La Tramontana, número 655, 5 d’abril de 1895, pàgina 2

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!