Prendre la paraula

Cartes d’un convençut als fidels a l’ideal

Benvolguts Fidels: Ja ho veieu: en l’Espanya democràtica, regida per una Constitució que tolera les diferents religions i on el possibilisme creu haver posat una pica a Flandes amb l’establiment de certes institucions, entre elles el Jurat, és avui possible una sentència per qüestió de fe. A la presó de Barcelona hi ha un home condemnat a presidi perquè, d’acord amb la seva consciència i a risc de la seva responsabilitat, no creu en Déu. Quan és notori que aquesta víctima de la intolerància és un ciutadà honrat, i quan queden sense càstig tantes i tantes maldats a ciència i paciència de qui es creu i es fa pagar com a encarregat d’evitar el mal i garantir el dret de tots, al mateix temps que d’indignació se sent un posseït de major entusiasme per l’acceleració del triomf de l’ideal redemptor.

Per acabar amb aquest incident propi del final del segle XVII, no del XIX, consignem i fem nostres aquestes paraules de Lleó XIII: «Si els individus i les famílies, en entrar a la societat, hi trobessin, en lloc d’una protecció, una disminució dels seus drets, s’hauria de fugir d’aquesta societat abans que cercar-la».

Aquest desgraciat incident i el que deixem consignat és una introducció excel·lent per posar de manifest l’estadística de la misèria, que és la nostra tasca d’avui.

Una revista anglesa de febrer de l’any passat deia:

«La quantitat de pobres a la capital d’Anglaterra durant la penúltima setmana ha sigut major que el corresponent al mateix període dels tres anys últims. El total de persones que han recorregut a l’assistència pública ascendeix a 98.124, en lloc de 94.495 el 1891; 97.128 el 1890; i 97.661 el 1889. El nombre de rodamons detinguts en la indicada setmana va ser de 901. L’estadística oficial no arriba als que dormen sota els arcs dels ponts, a les obres públiques, als passeigs, o coberts amb periòdics i agrupats els uns contra els altres en quantitat de molts centenars a Trafalgar Square.»

L’horrible misèria de Londres està instal·lada a la vora de la més ostentosa riquesa. Allà hi existeix un barri, l’East-End, on s’hi troba demostrat que hi ha constantment un milió d’homes, dones i criatures pels quals la vida de cada dia és un problema de quasi impossible resolució. Barrejats en cofurnes viuen assassins, lladres, prostitutes, famílies obreres, etc., en una vil promiscuïtat. No hi ha virtut humana, ni la d’un d’aquests herois santificats per les religions, capaç de suportar la prova a què allí es troba sotmesa l’honradesa.

Generalitzeu aquesta dada per a tota Anglaterra, especialment per als grans centres industrials, tenint en compte, a més a més, que en les conques hulleres el grisú mata els miners (homes, dones i nens) a centenars, i que els pastors evangèlics prediquen l’onanisme perquè no s’augmenti massa la quantitat de pobres; i tindreu una idea encara molt distant de la realitat de la misèria i la immoralitat que existeix en la lliure i rica Albió.

Els 5.000 milions de botí de guerra que Alemanya va treure de França el 1870 van donar un gran impuls a la indústria, però van pertorbar les condicions ordinàries de vida d’aquell país. De 1871 a 1880 tot va anar bé; però va venir després l’excés de producció, es va acabar el període de les vaques grasses i va començar el de les vaques magres, i els preus de les subsistències van mantenir-se elevats mentre els jornals baixaven, i va venir, per fi, la paralització.

Segons l’estadística, el nombre de persones que directament i indirectament viuen de la indústria és de 16 milions, dels quals 9 milions corresponen a Prússia, 1.700.000 a Saxònia, un milió 500.000 a Baviera, etc. Doncs, per donar una idea de la pertorbació indicada, s’ha de considerar que el terme mitjà dels jornals és inferior a dos marcs (10 rals pròximament), i que un quilo de carn costa 1 marc 20 penics a Hamburg, de la qual cosa n’hi ha prou i en sobra perquè es comprengui la gana que corre en el nou imperi alemany.

Per conèixer l’estat de la misèria a Àustria, prendrem les dades en un altre ordre de fets: els suïcidis han seguit en aquell país aquesta proporció: de 1819 a 1829, 72; el 1873, 117; i el 1877, 144. Les dades de la prostitució a Viena són espantoses: de 1877 a 1879 hi havia en aquella capital 1.400 prostitutes reglamentades, i les clandestines agafades per la policia van ser 3.631 el 1877; 4.019 el 1878; i 4.212 en 1879. D’aquestes últimes, 2.634 eren menors d’edat.

Hem de parlar encara d’altres nacions d’Europa i d’Amèrica; i com que avui ja ens falta espai i tenim temps i desig d’apurar l’assumpte, posa punt i final i s’acomiada fins al correu vinent el vostre amic.

2 de març de 1895

Pau Veritats

La Tramontana, número 651, 8 de març de 1895, pàgina 2

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!