Prendre la paraula

jordimartifont

7 de març de 2014
0 comentaris

Anna Akhmàtova al “Dents i ungles” de la Maria Romano

Dents i ungles (P82 05.03.14)

Anna Akhmàtova
Textos: Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva (Trad. de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova, 2004); Soy vuestra voz. Antología (Trad. de Belén Ojeda, 2005)
Música: Children’s Choir Magificat Budapest (Zoltán Kodály: “Táncnóta”, “Gergely-járás”); Sergey Khachatryan, Sinfonia Varsovia, Emmanuel Krivine (Jean Sibelius: “Violin concerto in D minor, Op. 47 – Finale: Allegro ma non tanto”); Alexei Lubimov (Georgs Pelécis: “Concertino bianco for Piano in C major – II Con venerazione”, Sofia Gubaidulina: “Piano concerto. Introitus”, Henryk Górecki: “Piano concerto Op. 40: I. Allegro molto” ); Sergey Khachatryan, Kurt Masur, Orchestre National de France (Dmitri Shostakovich: Violin concerto no.1 in A minor opus 99 (opus 77): III Passacaglia. Andante”, “Violin concerto no. 2 in C sharp minor opus 129 – Adagio – Allegro)”); Laurent Cabasso, Sonia Wieder-Atherton (Serguey Prokófiev: “Sonate en ré mineur Op. 40 – Allegro non troppo”); Orchestre National du Capitole, Tugan Sokhiev (Modest Mussorgsky “Pictures at an exhibition – Promenade”, “Pictures at an exhibition – III. Les tuileries”); Zodiac Trio (Ígor Stravinsky: “L’histoire du soldat: 2. Violon du soldat”, Bela Bartok: “Contrasts: 3. Sebes”); Duo Cassadó (Gaspar Cassadó: “Suite para cello solo – I. Preludio [Fantasía]”); Zemfira (“Money”, “Dream”, “Live in your head)”.

Aquesta setmana mirem cap a l’Europa de l’Est amb la poesia imponent d’Anna Akhmàtova.

Dedicatòria


Una tristesa així pot moure les muntanyes
I pot fer capgirar la singlada d’un riu
Però no pot trencar els poderosos panys
Que ens separen de les cel·les de la presó
Curulles a vessar d’una angoixa mortal.
Hi ha qui sent com el vent bufa, fesquívol,
Hi ha qui veu com el sol es pon, tot dolç,
però nosaltres, companys de dissort,
Sentim sols el grinyol odiós de les claus
I el pas feixuc dels soldats.
Com si haguéssim d’anar a la missa primera,
Ens llevàvem, creuàvem la capital salvatge
I ens trobàvem allà, més morts que vius.
Minvava el sol, la boira omplia el Neva
I l’esperança cantava des de lluny.
Sentència… De sobte, les llàgrimes s’escolen
I una dona se sent isolada del grup
Tal com si li haguessin extirpat el seu cor
Del pit i, cruelment, l’estassessin a terra
Per després aviar-la…, tentinejant i sola.
I ara on són les amigues que sense cap voler
Compartirem dos anys de sojorn a l’infern?
Quines visions tenen, en les neus de Sibèria?
Què troben en el cercle de la lluna?
És a elles que envio el salut de comiat.
                                       Març de 1940

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!