Prendre la paraula

Havia demanat un llit ample i tou sense bombons. Els bombons només encarien la factura i no aportaven res al descans després del viatge. I no li calien perquè entre dolç i amarg el paladar sempre sabia com sortir-se’n sense angoixar-se, amb la suavitat necessària per fer-se feliç. Un llit flonjo que recuperés la seva forma original quan el cos l’abandonés.

Arribada a la ciutat del Tàmesi, no veia el riu enlloc. No es veu el riu des de Willesden Green, ni tan sols es veu el centre. I és que aquesta ciutat és tan plana… La seva zona al mapa quedava al número 2 de la part esquerra mirant a dalt, a vint minuts del riu. Tan lluny que semblava que no n’hi havia. Però el riu hi era i continuava dividint la ciutat en dues parts. Demostrava així que la geografia, i els accidents geogràfics, ja no signifiquen res a les grans ciutats del segle XXI. Qui dividia realment era la pertinença o no a una o altra classe social. Diferenciava de veritat la quantitat de diners que cadascú tenia a la butxaca o al banc, si és que algú encara tenia diners al banc. Qui en tenia habitava uns barris i tenia llits flonjos i qui no, no. (Continua)

El primer dia d’estar-se a Londres li calia un llit suau i gustós, que acollís el seu cos cansat tot i que fos car. Un lloc que acollís el cos que l’endemà estaria encara més cansat perquè el plaer no era l’objectiu del viatge. Havia vingut a treballar. Fora del seu món per la necessitat imperiosa de trobar i conèixer, de guanyar diners per viure, la llunyania del seu, de riu, li va fer desitjar que el nou no fos tan lluny. I no hi era, almenys no tant com el Cherwell i l’Abingdon.