Tancaven els ulls amb força fins a fer notar les arrugues de les cares, el posat seriós i greu, preocupat en els adults, més relaxat en alguns nens i nenes i completament esvalotat en altres. Un milió de cases no van tornar a poder tancar les seves portes ni a obrir les seves finestres. I tot cremava novament, cremava mentre els bombers s’afanyaven per apagar un foc i un altre i un altre i sempre n’hi havia un altre més enllà. Impossible fer net mentre el cel vomitava foc i més foc, morts i més morts.
No van poder. Malgrat el foc, la destrucció, l’esfondrament total d’un món allunyat durant anys de la guerra, no van poder. No es van rendir i el 1941 els altres van abandonar la idea d’assaltar, després de desmoralitzar-la, l’illa, d’envair-la. Era impossible en aquell context i a partir de la resistència tenaç que hi van trobar. De res no havia servit aquesta forma d’abatre l’enemic que considerava tothom dels altres com a enemic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!