Prendre la paraula

Tot era i és fum, gas, ni líquid ni sòlid, fum…, això que quan es toca no es toca, no es pot agafar ni mulla. I tot ho serà -fum- quan ens incinerin, si ho fan. En surt de tu i entra dins teu. Per la boca i el nas, entre els llavis i per qualsevol orifici que pugui absorbir-ne o expel·lir-ne, per tot arreu per on pot passar una mica de fum. Tabac i fum, fum i tabac.

Fumèrria i fumerris, xemeneies que s’alcen enlaire sempre cap a dalt. I de la seva punta, més enllà de la pròpia estructura sòlida, en treuen fum. Fum que tomba i retomba, que balla enmig de la nit i a través del dia, per espargir-se i repartir-se per tot arreu. Esdevé prim i fluixet, suau i gairebé inexistent. Fum, fum, fum sense 25 de desembre. Fum i se’n refum. (Continua)

Fumet de peix al Serrallo, que no té rapte però sí rap. I meduses a dojo quan fa calor, just quan el fum ofega qui li costa respirar i la caldoreta ambiental sembla feta per deixar sense alè les persones que la pateixen més que una altra cosa.

Fum que anuncia l’incendi que no veiem ni notem fins que es dóna i que entra i surt també, entre altres, per la boca, entre llavi i llavi, si és molsut millor… Fum de cremar rama. Fum de foc que s’expandeix i converteix en cendra tot el que toca. Fum de gent, un fum de gent. Fum de flames que es noten quan ja són aquí i que només tenen una forma d’avisar-nos: el fum. La fum que deia ella.