Dents i ungles (P73 16.10.13)
La nova temporada de “Dents i ungles” pren el vol a Tarragona Ràdio en femení i en català, amb una de les veus més interessants i remarcables de la poesia catalana actual: Maria Cabrera i Callís.
Podeu escoltar i descarregar el programa aquí:
http://www.tarragonaradio.cat/nous_programes/nova_temporada/dents_i_ungles/
Textos: Jonàs (2004); La matinada clara (2009)
Música: Lounge Lizards (“Voice of Chunk”); Baldo Martínez (“El mundo de los papalagi”); Santi Picó, Adrià Grandia (“La suite del caos”); Sílvia Pérez Cruz (“Pare meu”); Kaki King (“Doing the wrong thing”, “Great round burn”); Rosa Pou (“M’entens”); Alberto Iglesias (“Bajo la isla”, “El faro: cuánto llevo de ventajas”, “No sé a donde me voy, muy lejos”, “Los vestidos desgarrados”); Andrew Manze – Tartini (“La sonata del diavolo en G menor: I. Largo”); Arvo Pärt (Summa); Bikimel (“Jonàs”); Sonic Youth (“Intro / Brave Men Run (In my family)”); Antònia Font (“Los devoró la selva”); Yo-Yo Ma (“Primacy of number”); Philip Glass (“Metamorphosis four”, “Floe”); Moondog (“Torisa”); Ivette Nadal (“Si véns, amor, i jo no hi sóc…”).
salm i paràbola de la memòria pròdiga
pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te’n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt distret m’estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m’esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la seva als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l’olor de gasoil a la roba en tornar de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m’agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l’hagi de trobar d’improvís mai més,
disfressada de dona escabellada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels rojos,
oh pare meu!
pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
– gall, gallina o poll, pare meu? -,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.
(Maria Cabrera i Callís, La matinada clara, 2009)
