Prendre la paraula

Ja ho sabíem que a la Cava desdibuixar-se, desaparèixer, fondre’s, desaparèixer i esdevenir record dels altres només era una forma no de passar la vida sinó de vida mateixa. Però que això passi sovint o més sovint del que podríem desitjar també a Londres és un tema que no acabo d’entendre. M’ho hauràs d’explicar, si és que ho acabes sabent, és clar. I jo no porto cap bitllet de passar i que duri, perquè no vull parar.

Arravatada, amb l’Ivan, com en els plànols en què el vermell creix, et llences damunt del llit ara que no cal desallotjar-lo aviadet i no necessites consells de darrera hora, tot per estar-t’hi tanta estona com puguis filmar, com pugui filmar. I en no res, passat el temps sense retencions ni peatges, el fred s’ensenyoreja del teu cos mentre el teu cap bufa i rebufa. L’Ivan s’ho mira i deixa anar un petit gest juganer d’aprovació. I és que ell en sap un niu i té clar que sense l’arravatament no existeix la creació i sense creació no hi ha vida, s’instaura el caos, perquè sense vida no hi ha mort, o només hi ha mort, caos, foscor…

Fer-ne obra d’art i fer possible l’impossible, alllò que és fora dels límits no tan externs ni extensos de la realitat. I no deixar de trencar cada una de les seguretats que nosaltres mateixos ens anem construint. Aquesta és la qüestió; i desaparèixer és només una forma de fer-ne, obra, art. De la resta no en sé res o gairebé.