Prendre la paraula

Davant la càmera, l’ull pren especial importància i destaca per damunt d’altres parts del teu cos, més presents en altres menesters però absents quan del que es tracta és de guanyar el món que veus. És clar que enmig de la ciutat, l’ull es converteix en el cancell de la porta d’entrada al camí que va de les primeres sensacions dels seus carrers a l’anàlisi pacient del que veu després d’observar-ho tot. Més encara en el teu, que mira el món amb gana de fotos, amb fam de tenir i posseir el tros de món que se li posi davant. (Continua)

“Simona va agafar la mania de trencar ous amb el seu cul. Per fer-ho es col·locava sobre un sofà del saló, amb el cap sobre el seient i l’esquena contra el respatller, les cames apuntant cap a mi, que em masturbava per llençar-li el meu esperma damunt la cara. Col·locaba aleshores l’ou just damunt del forat del cul i es divertia fent-lo entrar amb agilitat en la divisió profunda de les seves natges. En el moment en què el semen començava a caure i a regar-li els seus ulls, les natges es tancaven, cascaven l’ou i ell en gaudia mentre jo m’embrutava el rostre amb l’abundant esquitxall que sortia del seu cul”.

Fred Londres. Freda ciutat. Però com es retrata el fred si no ets Georges Bataille i no gaudeixes amb els somnis i desbarats propis d’allò que es vol i és surreal? Com pots parlar de l’ull, habitant de la part baixa, si encara no saps si et refereixes al que fa fotos o al del cul? Ull de Déu, ull de bou, ull que sigui però no esdevingui títol, al capdedalt de tot el que hi ha, que no és poc. Com Bataille, com Bataille…