Heidegger: el llenguatge, propi de la humanitat?

Martin Heidegger (1889-1976), s’afilià al NSDAP, el partit nazi alemany, el 1933. Afirmava que era d’ascendència alemanya i no tenia ni sang jueva ni de color. Com a rector de la Universitat de Friburg va ser un dels organitzadors la celebració de la revolució nacional-socialista que portà per títol «Amb Adolf Hitler per a l’honor, la llibertat i el dret del poble alemany», en què juntament amb centenars de professors universitaris va fer pública la seva adhesió a la figura del fürer. Apartat de la Universitat un cop acabada la Segona Guerra Mundial, hi tornà el 1951 tot i que mai no va fer explícit ni públic el seu rebuig al propi passat nazi. (Continua)

Heidegger afirmava, tal com feia Aristòtil a la «Política», que l’ésser humà (que alguns anomenen «home») és bàsicament un animal que parla. I ho explicava dient que «parlar és connatural a l’ésser humà, Parlar no neix d’un acte particular de la voluntat. Es diu que l’home és parlant per naturalesa. L’ensenyament tradicional diu que l’home és, a diferència de la planta i la bèstia, l’ésser viu capaç de parlar. Aquesta afirmació (…) vol dir que és el mateix llenguatge el que fa l’home capaç de ser l’ésser viu que és com a home». Per tant, el llenguatge era símbol d’humanitat, la manera que teníem els humans i de diferenciar-nos dels altres animals, o més clar encara, allò que ens feia humans directament.

La pregunta clara i diàfana que volta pel meu cap és complexa i s’interroga sobre quines són les paraules que serveixen per justificar la supremacia d’uns humans sobre els altres i l’extermini de milions de persones que aquesta porta aparellada… L’interrogant em volta pel cap i poua en la possibilitat d’aparellar la humanitat amb les paraules que construeixen la seva pròpia negació, justificant i fins i tot afirmant el totalitarisme. Aquestes paraules són i podem considerar-les també humanes? O com a mínim, responen a una forma de fer humana les paraules que neguen la humanitat? En la mateixa existència de la humanitat, en el seu punt bàsic diferencial amb els altres animals que és el llenguatge, hi pot viure la llavor de la pròpia destrucció com a espècie?

La gran resposta la trobo en el cap i el cos, en les idees i en els actes, de Heidegger, el més gran interrogant del segle XX, i el pitjor lector de Hannah Arendt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *