Treu el nas davall del coixí, entre el llençol i el cobrellit. És l’edició de 62 de “L’art d’estimar” d’Eric Fromm. I tot i que sigui a Londres, com que és la catalana versió em transporta a Falset, quan la vaig llegir, a l’institut fa més de vint anys, i el que en vaig extreure. Poca teca, la veritat. Han hagut de passar tantes coses per entendre què deia aquesta home que trobo que si aleshores, a banda de llegir-lo, l’hagués entès, les coses no haguessin anat tal com han anat. O potser sí… Hi ha tant de tros de la teoria a la pràctica… tant com nosaltres decidim que hi hagi. I a vegades la separació del món la portem assumida a partir dels propis referents amb què hem crescut. Sí, els referents culturals, fins i tot per a les i els que no llegeixen… (Continua)
Deia Fuster a “Diccionari per a ociosos” que havia “arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor -el de demà- que probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice…” I el “demà” ha esdevingut “avui” i fins i tot “ahir”, han passat anys, decennis, i potser arribaran a passar segles…, i el nou amor, la nova forma d’estimar no arriba o si arriba és només a trossos petits, en alguns indrets lluny del meu poble, escadusserament, com si tingués por de malgastar… Perviuen, però, els vells models basats en objectes i subjectes. Objectes (majoritàriament femenins) de què s’enamoren subjectes (majoritàriament masculins) que segueixen regles establertes fa anys, decennis i segles, quan el masclisme no només era majoritari, com ara, sinó únic, l’única forma de relació. Les bases, doncs, ja les sabem: dominació, possessió i negació de la igualtat. Qui les justifiquen barregen enamorament i amor, propietat i llibertat, igualtat i sotmetiment com si fossin paraules que volguessin dir el mateix.
Fromm deia que “la intensitat de l’enamorament inicial es proporcional al grau de soledat anterior”. Però jono m’ho crec, almenys en aquest punt… I que com qualsevol aprenentatge, l’amor necessita teoria i pràctica. I per entendre la teoria i fer-la cal entendre el seu punt de partida, situat en el concepte de “separatitat”. Cal partir de la consciencia de ser un ésser humà separat de la natura, del món en definitiva, i saber que els humans tots -i totes- no som centre de res, que cap de nosaltres és imprescindible i que la por que això genera no la podem combatre calcant formes d’estimar caducades de fa anys ni estimant succedanis que només substitueixen. Cal anar al fons i aprendre a deixar-se anar i donar-se. Aprendre, en definitiva, a estimar.
