Hannah Arendt i la banalitat del mal

Afirma la Hannah Arendt (1906-1975) a “La condició humana” que és el llenguatge el que funda la comunitat i és gràcies a ell que l’ésser humà viu en col·lectivitat, tot gràcies i com a conseqüència de la paraula. I és amb ella que l’ésser humà passa a ser ésser polític, capaç d’entrar en diàleg amb els altres, de discutir, acordar, confrontar i esdevenir lliure o no lliure. Per això la humanitat esdevé, sempre segons les seves pròpies paraules, bàsicament una construcció lingüística.(Continua)

Aquesta centralitat de la llengua en el pensament de l’autora alemanya redimensiona el fet lingüístic i determina que, depenent de com aquest s’estructuri, la humanitat esdevingui d’una determinada forma o d’una altra, d’unes determinades maneres o d’unes altres. Ara bé, la llengua no viu sola i en tenim un bon exemple en la seva pròpia recerca d’un concepte tan clar o tan fosc com “el mal”. Arendt el cercà a Jerusalem seguint els rastres d’Eichmann, l’alt funcionari nazi inductor i responsable tècnic de l’anomenada “solució final” i un altre exemple humà de prestidigitador lingüístic a l’hora d’anomenar precisament “el mal”. Perquè “el mal” no és només una definició lingüística sinó que, com qualsevol altra part d’aquest ésser polític humà, depèn també de l’acció, no només de les paraules. I les paraules d’Eichmann l’alliberaven de responsabilitats perquè eren en si mateixes autojustificatòries.

La feina d’un funcionari és solucionar problemes a la gent que busca en ell la intercessió de l’estat en allò que no han estat capaços arreglar com a individus. I Eichmann era el més alt funcionari encarregat, dins del règim nazi, de solucionar un greu problema: la mateixa existència del poble jueu. Eichmann coneixia aquest poble com ningú més al Tercer Reich, perquè n’era especialista a nivell de coneixements sobre la seva cultura, i alhora era l’encarregat del seu extermini. I tot tenia la seva lògica ja que la mateixa existència d’aquest poble havia estat qualificada pels alts jerarques nazis precisament com “un problema”. I la feina del funcionari era, precisament, solucionar-lo.

Ara bé, la llengua sola era un mer receptacle passiu de l’horror quan alternava els significats i on deia “solució final” volia dir “extermini total”? Doncs no, la llengua reflectia la societat que l’estava utilitzant i alhora influïa en els individus que pensaven a través d’ella, a través del fet lingüístic que els portava a l’acció i els justificava l’injustificable que passava a ser normalitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *