Prendre la paraula

(El dinou “Crema” arriba ara, quan toca, ja que el divuit no ha arribat fins avui. No tinc internet a casa i es nota…)

El teu rostre, la teva cara, dibuixada per maons de fons com aquells que hi havia a La Navarrería a Iruña quan anàvem a Ruesta a menjar la mona i trèiem el cap al Casco Viejo a veure pintades, persones i fer, algun cop i tot, curses davant dels de les pilotes de goma. Sí, els maons al coll de la mateixa foto que va servir al Capità Swing per fer la portada de la darrera edició castellana de “La formació de la classe obrera a Anglaterra” del Thompson, el clàssic entre els clàssics que l’Eduard es va comprar aquest passat Dia del Llibre. (Continua)

Del 1963, l’obra és, segons el seu prologuista, Antoni Domènech, “probablement, l’obra d’història social més imaginativa de postguerra” i “sense dubte es tracta d’un dels llibres d’història més influents del segle XX”, tant que “va establir l’agenda per a la “nova història social” de les dècades de 1960 i 1970, influent sobre molts historiadors i acadèmics d’altres àrees”.

Però a banda de la seva importància, allò que val és el que diu. I el que diu es pot resumir en quatre idees: “la classe és una relació més que una estructura o una categoria; la classe treballadora es va forjar a si mateixa; existia un potencial revolucionari en la nostra classe; i, segurament el més important, que la responsabilitat dels historiadors era la de “rescatar” la gent ordinària del passat, especialment aquells que havien estat derrotats, de l’“enorme condescendència de la posteritat””.

Esperem un Thompson que ens expliqui on som i per què patim tant, qui som i per què no entenem com ens estan atacant i derrotant, qui ens envia a la misèria, a la precarietat, a l’emigració, a la impotència de qui se sap sacrificat amb raó per qui mana de veritat…