Prendre la paraula
jordimartifont
12 de juny de 2013
0 comentaris
El “Dents i ungles” de la Maria Romano: Olga Xirinacs
Dents i ungles (P71 10.06.13)
Olga Xirinacs
Textos: La muralla (1993); Gills de mandarina (2004); La taronja a terra (2011); Tu, des del mar (2011)
Música: Bikimel (“Música d’eixambre”, “Bucòlic en Fa Sol”, “Farrera”, “Confessions de Sta. Eulàlia”, “Llaurant la llera del riu vermell”, “Tempesta d’estiu”, “Liquen roig”); Myra Hess – Bach (“English suite no 2 in A minor. BWV 807: I. Prelude”); Lucio Amanti (“Jazz suite for cello solo. Groove 1 & 2”, “OMS”); Elena Kuschnerova – Schumann (“Variations on a theme by Beethoven, WoO 31: Variation 4”, “Variations on a theme by Beethoven. WoO 31: Variation 1); Antoine Tamestit – Bach (“Suite no 1 in G major BWV 1007: I. Prelude”, “Suite no 5 in C minor BWV 1011”); Exxasens (“Eleleven Miles”); Kronos Quartet (“Awakening”); Klara Körmendi – Satie (“Veritables preludes flasques (pour un chien)”, “3 Gnossiennes: Lent”); Ivan Hussey (“Andante in G Minor”); Lluis Vidal (“He Loved Him Madly”, “The Duke”).
Evocacions i vivències amb Tarragona com a escenari i el mar a l’horitzó.
La muralla
La casa a la muralla és un fetus de pedra.
L’entrada és de rajola, fresca,
d’aspidistra n’hi havia hagut sempre,
conventual, severa, amb arrogància notarial.
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí
i balcons amb cortines vermelles.
La pica d’aigua és de marbre esgrogueït, antiga,
i a les finestres hi ha muntants de fusta
amb motllures corcades.
Dalt de tot hi ha un jardí
amb baladres, troanes i palmeres,
des d’on es veu el mar i la ciutat,
tot en ordre: és un jardí que guaita
sobre la pau dels morts.
Un temps va ser casa de putes.
La mestressa portava permanent i rebia els clients
cordant-se la bata de seda blau cel,
regal d’un mariner xinès, esmolat com un fus.
Bevien conyac de garrafa
i sortien al jardí a prendre la fresca.
Era fosc sobre les pedres romanes
i algú orinava daltabaix,
com l’antic sentinella de ronda,
sempre s’havia fet així, i ningú no es pensava
profanar les grandeses de l’imperi.
Complien, i això és tot.
(La muralla, 1993)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!