És clar que ser capital d’un imperi on encara avui no es pon el sol porta coses tan estranyes com aquestes. Com aquestes i d’altres, perquè les llengües que sents pel carrer passen de les tres-centes i tu amb la teva, català del Delta, tortosí que diuen els filòlegs t’agradi o no. Tantes llengües i tantes veus, tantes que podrien arribar a sumar 14 milions de persones. T’ho imagines? Te’ls imagines? Jo no, Catorze milions són molta gent. Pel capbaix, 24 milions de sabates, per exemple. Una xifra tan gran que no em cap al cap. No sé si a tu sí… (Continua)
Mentrestant, tu xafes amb les teves botes el carrer i et miren passar els encorbatats. No els de la City, que queden lluny, sinó els altres, els pobrets que volen ser rics i també xafen -sense botes- la resta. Perquè els ho van explicar ben alt i ben clar: si volien destacar calia xafar com més gent millor i tenir així un podi com més alt millor. I des d’ells fins als altres, és la política personal que apliquen. Xafar i rexafar. No amb botes sinó amb pobresa i misèria, amb misèria i rebuig, amb rebuig i exclusió, amb exclusió i mort. Brillen molt les teves botes, dignes brillen perquè no estan brutes de sang. Perquè no xafen ningú, només asfalt, camins i pedres. I amb això n’hi ha prou. Al centre financer de l’univers humà. A la City i a trenta-dos districtes. A tot Londres. Al món.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!