Diàleg_12

Publicat al número 76 de la revista Catalunya

No parlar és negar la nostra condició humana, és a dir racional, animal i comunicacional. Perquè és mentida que aquestes tres paraules anteriors es contradiguin o s’excloguin, just tot el contrari. I parlar, dialogar, conversar, contradir-se, admetre, negar, afirmar, assimilar, entendre i dir són característiques humanes de primera línia, diria jo. Característiques que reuneixen el nostre vessant més salvatge, que demana que ens expressem, amb el nostre més racional, que ens dota de

significants i significats més o menys complexos però inserits, tots ells, en la cultura, el nostre màxim allunyament de l’animalitat. Rellegint el que he escrit, se’m fa evident -i deixo anar un somriure- que la racionalitat em domina i em nega l’animalitat. Potser per això mateix aposto pel diàleg.

        En la transformació del nostre voltant que ens hem posat com a tasca principal de les nostres existències, no pel final que trobarem sinó pel camí que estem fent, el diàleg també se’ns dibuixa com a eina eficaç i imprescindible per rebaixar tensions, establir ponts, crear complicitats, unir interessos col·lectius… amb qui vulgui dialogar, esclar.

        I qui no ho vulgui fer, doncs bon vent i barca nova, que deia l’Ovidi, sense contemplacions. Quan els blocs dialogants els tinguem més o menys

establerts, quan els voltants que tant de temps hem vist com a inexpugnables i impossibles ens els fem nostres, anirem més endavant per encabir-hi fins i tot els nostres enemics, que també en tenim. Però és amb aquests amb qui hem de dialogar més per tal de desactivar-los. Quan tinguem el gran bloc revolucionari constitutït (quines paraules tan grans que surten d’aquest petit teclat, potser massa, no?, en fi…), anirem guanyant espais i llocs, gent i camins, per tal que els fastigosos siguin cada cop menys. I els convencerem a totes i a  tots… els i les que es deixin, sense pressions ni imposicions. Els milers de milions que no convencerem -o no tants- ens miraran amb odi i ens diran que no tenim raó; i nosaltres a ells i a elles. Però no deixarem de parlar, no deixarem de fer junts, no deixarem de compartir carrers i bars. Si no ho féssim així hauríem de guanyar treva, diàleg i pau. I això ja ho tenim, no ens cal guanyar-ho. Construirem un món obert, damunt el pacte i el diàleg davant del conflicte, fet de travesses més que de muralles. I no tindrà fronteres aquest món, ni exèrcits, ni fabricarem foteses, ni perdrem el temps barallant-nos amb qui tenim al costat. Hi dialogarem, que ja ho diuen que el diàleg és la millor medecina contra baralles, les guerres i els assassinats.

            I mentre xerrem i xerrem, intentarem que el que diem, amb solta i volta, ens mantingui en la bellesa de les paraules desarrenglerades que no se sotmeten a la mesura dels versos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *