Prendre la paraula

jordimartifont

28 de març de 2013
0 comentaris

Crema Londres a Tarragona (vuit): “T’ofegues? Sua i suraràs!”

A voltes sembla com si ens ofeguéssim i no és el cas. Si la boca no la mantenim fora, l’aire no hi pot entrar, això és cert, però que no la vegem no obliga l’aigua a fer-hi estada i conseqüentment a negar-nos. Ben al contrari. Tenir mig cap dins de l’aigua no vol dir que en un no-res hi farà cap l’altre mig sinó que potser el que ara hi és en sortirà. Sencer. I per tant el tindrem complet.

Respirem fora de l’objectiu de la càmera per tal que no ens agafi en moviment, mentre omplim els pulmons d’aire i l’expulsem amb determinació per no deixar-ne gens ni mica a dins i que el nou que hi entri ho faci en plaça neta, buida, per omplir. Per això notem els gustos i les olors com mai abans no havíem fet, senceres, complexes com són i tan suggeridores que molts cops no les localitzem en la nostra biblioteca olfactiva. Els records que hi teníem no eren complets sinó basats únicament en l’anècdota. (Continua)

Inhalem, inspirem, olorem, ensumem i ens regalem el sentit de l’olfacte esperant què ens ve al cap de forma mecànica, sense pensar ni buscar en els records. I notem quines olors porten associats quins records. No hi valen les magdalenes ni la fortor de la suor de qui ens fa de parella perquè ja estan massa tronats. A voltes és només l’olor d’un jersei que tu et vas treure una tarda d’hivern, havent dinat, un dia de fred sec, mentre jo em colgava dins del llit per passar-hi la migdiada; altres, l’acidesa i la dolçor, alhora, d’una taronja que deixava en els teus dits un gust que perdurava estona i més estona; unes poques, el gust de les llàgrimes que es desplaçaven galta avall a la recerca del terra a on les projectava la gravetat i s’hi estavellaven; massa sovint, l’olor tèbia de la teva pell i com canviava de gust i d’olor alhora, quan topava suaument amb la saliva…

Ara, a Londres, els llavis es clivellen i tot esdevé fred i més fred, però a baix de tot, la suor continua deixant clar quin és el seu regne. I ja sabem que no aquest és d’eixe món…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!