Crema Londres a Tarragona (sis): “Negre”

Negre forat del cul que aixeca passions i recorrem sense miraments a l’encalç de son que no tinc ni ara ni quan toca o toquen campanes i esquellots, com gots no gods. Ni ibers.
Negre, del dol que portem i que assumim des que naixem. Dol pels que no sabem i hi són i pels que hi són i no veiem. Per la mort que allunyem mentre vivim a fons i reivindiquem la vida que ens mengem a mossos i bevem a glopades.
Negre és el desterrament de la por i de l’odi, perquè no ens ve de gust el gran munt de colors que dissimulen allò que és primigeni. I triem!
Negre és el color del no color, per tant del no res, dels sense llum il·luminats. Dels sense sostre, sense casa, sense placa, sense porra, sense seny tacat de sang.
Negre no com a part de cap pecat original, que si alguna cosa ens sobra és l’originalitat que no tenim i els pecats que fem, sempre amb ganes.
Negre lluny de l’autoritat que diuen que representa, lluny de la negativitat que algunes li donen, lluny de la negació per la negació que altres tenen al cap.
Negre perquè blanc ja en tenim i ens en sobra, tot i que sovint no sabem a on l’hem deixat.
Negre del carbó i de la foscor en què ens vam besar i que ens obligà a recórrer-nos per saber-nos… els ulls no hi veien, en la negror de la nit.
Negre al cor i roig al cap. O negre al cap i roig al cor…, petit…, Satanàs…
Negre a Siurana, negre a Londres, negre a Marçà i als Guiamets, negre al notari i a ca la notària, negre en els petons que ens regalem perquè sí. Negres, també.
Negra, tu que ets ella i camines sovint per carrers llunyans i ignots, plens de bonys i desconeguts que van només de pas.
I negre perquè ho som i ens ens sentim orgullosos. Negre, negra, negres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *