Prendre la paraula

Lo món no és quadrat. Ni ple de quadrets. Ja ho sabem, malgrat la foto. Ni a Londres, ni a la Cava, ni enlloc. Sí, és clar que com a tal ens el volen vendre però la mateixa intenció de vendre’ns-el ja no ens fa ni por, sinó que ens provoca fàstics. Així el voldrien, quadrat i ben embolicat, fàcilment convertible en mercaderia que es pogués canviar per diners metàl·lics o, més encara, per diners de plàstic, d’aquests que no es toquen i el rastre dels quals només podem seguir per pantalles digitals.

Lo món no és quadrat, ni fet de quadrats, ni tan sols cubista, però sovint també nosaltres que ho tenim tan clar ens el mirem com si ho fos. Tenim poca imaginació, que deia Potato quan ens anomenava “la classe obrera” que som, és clar. I en tenim tan poca que repetim els límits que ens posen tan de dia com de nit. Límits increïbles, petits, minúsculs…, quan assumim que no podem, que la nostra migrada imaginació viu en un tancat com si fos una vaca, o un bou. Allà, hi pastura i no gosa pensar, ni dir, ni fer que fem. El nostre cos, totalment reduït a l’espai de les quatre parets que ens han construït dins del cap. (Continua)

I de cop, un dia o una nit, deixem de fer-los cas. I no atenem els telèfons, no caminem pels carrers sense direcció sinó amb tota la intenció, no prenem autopistes sinó dreceres ignotes, no riem com a ximples sinó que dibuixem somriures plaents. Esdevenim feliços com anissos perquè finalment ens hem negat a acatar més ordres, que ens en dictin més. Assumim que no és només negant que ens construïm i deixem d’odiar per passar a estimar, per estimar-nos.

Ara ja no ens cal semblar res que no siguem. Ja no tenim la impressió d’estar fent-ho malament i la seguretat esdevé la nostra eina bàsica. Segures i segurs, sense por. Hem desaprès a tancar la vida en cledes geomètriques concretes i hem esdevingut l’únic límit possible, aquell que nosaltres mateixes ens posem i que sempre serà mòbil.