Prendre la paraula

Publicat al número 74 de la revista Catalunya

El lloc on vivim és
casa nostra, independentment que en tinguem la propietat o no, independentment
que l’espai sigui producte d’una herència, del nostre treball, d’un robatori o,
el que és el mateix però sona diferent, d’especular amb els preus de les coses
que ens són necessàries per a la vida.

Una casa, ja sigui gran, petita,
fosca o lluminosa, en un tercer pis o a peu pla, a la ciutat o en un poble, és
casa nostra quan hi vivim i l’espai passa a ser el nostre, l’habitual de les
nostres vides… i la resta de gent que no té residència o lloc fix de vida ha
de tenir garantit l’espai mínim de supervivència i de vida a qualsevol indret a
on pugui fer cap. És per això que els municipis, les ciutats i els pobles, cal
que tinguin cases d’ús comú per a qui hi sigui de pas. A banda d’aquestes,
mentre hi hagi gent sense casa i cases sense gent, cal aplicar la llei de la
lògica i la senzillesa i del repartiment equitatiu: que ningú no hagi de dormir
al carrer i que ningú no hagi de malviure per tenir un sostre mentre n’hi hagi
tants de buits com hi ha.

I és que ens els darrers anys, els
habitatges s’han convertit en la principal preocupació de bona part de la
població d’aquest país i de molts altres. Aquest dret primer que entenem totes
i tots que és la pròpia casa i que fins i tot protegeixen els nostres textos
legals bàsics, ha estat transformat en motiu central de l’enriquiment per a
alguns aprofitats que, ben mudats i malgrat l’aire de respectabilitat que els
envolta, no hem de dubtar de qualificar de lladres, lladres de guant blanc però
lladres amb totes les lletres. Lladres que s’han muntat una paradeta de les que
marquen època. Així, la construcció -al costat dels serveis- ha substituït la
base industrial i agrícola de la nostra economia de fa uns anys. És així com
han convertit la constant construcció de cases en un veritable problema ja que
si el seu valor especulatiu s’afonés com a conseqüència d’una caiguda del
mercat, alhora s’emportaria bona part del nostre sector productiu, abocat com
està a la construcció de cases que no són necessàries per viure-hi (en tenim
desenes de milers de tancades). El preu de l’habitatge ha de caure i caurà i la
bombolla immobiliària ha de rebentar i rebentarà, però alhora cal que pensem a
on farà cap la immensa quantitat de paletes i obrers que han dedicat els seus
darrers anys de feina a la construcció d’habitatges. No és la nostra tasca
ordenar l’economia del país de moment, però a la llarga la feina dels
sindicalistes ha de ser aquesta, organitzar la producció, millorar els serveis
i garantir els drets bàsics. Una feinada que caldrà empentar, ara ja, amb el
repartiment dels llocs on la gent viu, les cases, sigui o no legal aquest
repartiment. Que ja ho deien els Llunàtics: "El dret de propietat el
defensa l’Estat i el dret a l’habitatge no té cos policial que el mantingui i
li doni el necessari suport". Som-hi doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!