Prendre la paraula

jordimartifont

5 d'abril de 2012
2 comentaris

Josep Llunas: “La gent d’ordre”

Un article del Llunas que si l’adeqüéssim al context actual, en el fons el podríem mantenir…

“Que els que avui ens governen són els que es diuen partidaris de l’ordre i del principi d’autoritat, és cosa ben sabuda.

I que tenen raó sobrada, també ho sabem tots.

L’ordre més admirable regna en totes les esferes del públic malestar.

Amb tot ordre se’ns imposen unes contribucions i unes càrregues de tota mena que el país no pot amb elles, les quals retreuen els capitals per no tenir confiança en cap negoci, castiguen i arruïnen el comerç i la indústria, maten l’agricultura, i el pobre últim mono, que sempre és el primer que s’ofega, l’infeliç proletari, està agonitzant contínuament atrapat per la fam i per les més precises necessitats, de les que mai se’n pot veure lliure. (Continua)

Però no tinguin por que per això falti mai l’ordre, ni el principi d’autoritat deixi de brillar ni un sol moment amb tot son despòtic esplendor.

Si la indústria i el comerç no poden amb les càrregues, amb tot ordre vénen a pelar-vos i a emportar-se’n les últimes engrunes una plaga de cobradors, agutzils, investigadors, etc., que us embarguen i us enconyen mentre troben sang per xuclar.

Però això sí, amb tot ordre.

I què en direm del rengló dels lladregots i assassins?

Per a aquests sí que l¡’ordre, la pau i la tranquil·litat és del més complet i perfecte que donar-se es pugui.

En plena Barcelona, com per tota Espanya, al bell mig del dia, igual en punts apartats  com en els paratges més cèntrics i concorreguts es roba i s’assassina amb una calma, amb una tranquil·litat, AMB UN ORDRE, que els congos, els hotentos, les cabiles i els salvatges d’Amèrica i Oceania estan   en son perfecte dreta a envejar-nos.

Però no és aquí sol a on es veu el braç secular de l’ordre, rebentant de vida per tots sons porus.

En les cases de joc, en les de prostitució, en tots els amagatalls de la gent de mal viure, regna l’ordre més apreciat per sos afortunats habitants.

Les irregularitats, àlies robatoris comesos per la gent empleada en serveis o oficines públiques, han passat ja a l’ordre del dia, i cosa tan natural ha vingut a ser que ja ningú se’n preocupa.

Els embargaments i vendes de finques i objectes de contribuents, és a dir, l’operació de llevar la pell al pròxim, també es fa amb tot ordre i amb una regularitat mai interrompuda.

Els capellans, que no s’acontenten pas amb més que menjar amb tot ordre, també amb tot ordre estan saquejant les consciències i les butxaques, conspirant contra tot el que fa olor de lliberal i empobrint a tort i a dret per tot arreu i a tot el que poden clavar les ungles.

I per completar el quadre de l’ordre, fins els mateixos desordres vénen a ser l’ordre d’aquest ordenat escàndol que desordena i subleva consciències.

Aquí tenen els motins de les cigarreres de Madrid i Sevilla, els repetits de les carxofes, els de les malaltes de Sant Joan de Déu, el del col·legi dels jesuïtes de Vitòria, etc.

Tan ben ordenats han sigut els motins, que en ells fins s’ha vist portar en triomf a son cotxe un representant de l’ordre, el governador de Madrid, com feren les marmanyeres de la plaça de la Cebada.

I en fi, la gent d’ordre, que es diu proteccionista fins al moll de l’os, posa el segell de caràcter al seu regnat, protegint l’art, la ciència ila indústria.

L’art són els toros.

La ciència, la religió.

I la indústria, el bandolerisme.

Pot empetar-nos la basa cap nació civilitzada en aquest súmmum d’ordre que ens proporcionen nostres conservadors?

No i mil voltes no.

Ells podran dir-nos que van tirant, que mengen, que progressen si volen; que tenen indústria, arts, ciència, etc.

Nosaltres podrem triar uns quants exemplars de lladres, assassins, capellans, toreros,, jugadors, empleats i alcavotes, i en veure el grassos que s’han posat i els progressos que s’han fet en aquests rams, podrem exclamar amb l’hermós idioma dels cigrons i plens d’orgull nacional:

-Váyase lo uno por lo otro.

I les nacions estrangeres i les futures generacions meditaran i admiraran amb quanta raó, respecte a certes grandeses de les dominacions conservadores, podíem escriure el non plus ultra al nostre escut.

Signat: Gimnàstic

La Tramontana, núm. 201, 24 d’abril de 1885

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!