Lladres

Un atracament a una entitat bancària del barri tarragoní de Sant Pere i Sant Pau. Botí: 5.000 euros. Hi ha amenaça amb una arma de foc i els treballadors lliuren als lladres els diners. Els Mossos munten un dispositiu policial per detenir-los i un d’elles en poques hores acaba engarjolat.

Un atracament des d’una entitat bancària a la capital del Priorat, Falset. Botí: 55.000 euros. Hi ha tot un entramat legal que deixa sense diners 325.000 persones a qui amb total seguretat els roben una quantitat no menor que la que han robat en aquest atracament. Els Mossos descansen. Ningú a la presó.

En ell primer cas, les persones que fan l’acció són anomenades per la premsa “lladres” i rebran condemna segura, una part relacionada amb la utilització de les armes de foc en l’atracament, és clar, i d’aquesta part no opinaré aquí perquè no és el tema d’aquest text. De l’altra, ja ho faig.

En el segon cas, les persones que fan l’acció són anomenades per la premsa “banquers”, “financers” o altres paraules que en principi i si no estàs massa ideologitzat són neutres. Escric un article explicant la segona opció del robatori i me’l publiquen en la major part de mitjans on normalment em publiquen.

Hi ha diverses excepcions i coincideixen que són mitjans que viuen de la propaganda, de la publicitat. L’agrupació de lladres que ha perpetrat el segon atracament s’hi anuncia. No sé si hi té algun relació, però em sembla que sí. Un dels mitjans que sí el publica fa desaparèixer del titular el nom del lladre i  també la mateixa paraula “lladre”. Dins del cos del text, desapareix qualsevol informació o paraula que uneixi els dos significants.

Per tant, qui llegeix els textos relatius al primer atracament i el segon publicats per aquesta premsa que censura, acaba fent-se la idea que un lladre és qui roba només des d’un costat de la finestreta. Si el robatori es realitza de dins cap a fora, aleshores qui el fa és tota una altra cosa.

Els diners ho dominen tot, és veritat, però hi ha formes de robar-los –i no són les úniques les que jo he explicat- que s’accepten socialment i d’altres que no. I jo em pregunto, una mica anant a l’arrel del tema -ja que per això sóc radical- el mateix que ja es preguntava Bertolt Brecht fa una colla d’anys quan es feia una pregunta completament innocent i deia: “Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?”. La resposta jo la tinc clara… Tu encara no?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *