La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Les Falles blanques de València

Anit va ser la Plantà de totes les falles de València. La festa acaba d’entrar en el seus dies més transcendents. És, doncs, un bon moment per fer una ullada enrere i reflexionar sobre el passat, el present i el futur d’aquesta festa tan arrelada principalment al Cap i casal.

El 19 de març es celebra la festa del patró del gremi dels fusters.

Aquest col.lectiu va adoptar com a patró a Sant Josep l’any 1497.

A principis del segle XVII Sant Josep va passar a ser patró de la ciutat de València, al costat de Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer que ja ho eren abans.

Sembla ser que, des d’aleshores, el 19 de març es va convertir en el dia assenyalat cada any pels fusters de València per fer neteja general en els seus tallers.

Els fusters traien al carrer aqueix dia tan assenyalat les restes de fusta inservibles que acumulaven durant mesos a les seues fusteries, als quals es van anar unint les famílies dels barris populars, que se sumaven també a la celebració traient trastos i els estris vells de les seues cases.

Tot, fustes, trastos i estris s’amuntegaven en pires als carrers i places de la ciutat, a les quals s’els pegava foc el vespre de Sant Josep.

Un cert dia a algú se li va ocórrer la idea de cremar també roba vella, o millor, de “vestir” amb aquella roba vella els pals de fusta inservibles dels fusters, posant palla sobre el que simulava ser el cap per què l’aparença de la figura fóra la d’una persona amb monyo.

L’esperit satíric i socarró consubstancial al poble valencià va fer que els veïns, de manera col.lectiva i, per tant, anònima, s’afanyaren a assimilar aquests rudimentaris “ninots” de fusta, roba vella i palla a personatges coneguts i no massa ben considerats del barri o de la política municipal, als quals amb el temps van afegir uns simples cartells escrits a mà que descrivien, de manera breu però ocurrent, qui era el personatge representat i el perquè se li “cremava” en la pira popular.

Per tal de mantindre l’anonimat, els rudimentaris “ninots” es vestien per la nit. Aquest esperit de “nocturnitat” encara es conserva hui en dia, en realitzar-se “la plantà” de les falles sempre a la nit.

Els personatges més habitualment representats eren els alcaldes, potser perquè els fregien a imposts o perquè ignoraven les demandes del veïnat, però també n’apareixien molts altres com ara els cacics, els usurers, els botiguers o els comerciants, aquests últims perquè potser els enganyaven amb el pes, amb el preu o amb la qualitat dels aliments quan anaven a comprar.

Cremar en efígie era un ritu de substitució de la realitat per l’imaginari amb el qual el poble es conformava, a falta de poder fer una veritable revolució per les injustícies que patien. 

Aquestes rústiques pires que simulaven de manera molt elemental escenes i personatges es van anar sofisticant d’any rere any, fins a arribar a convertir-se en monuments cada vegada més grans i complexos de cartró-pedra que hui coneguem com a falles.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”).

Uns anys mes tard, en una edició del Diari de València de 1796, es fa referència al fet que durant la vespra de Sant Josep s’exposen a la vergonya pública per a després cremar-se “en estàtues” persones que han merescut la crítica del veïnat.

Durant tot el segle XIX i fins als temps de la Segona República, les falles van reflectir el sentiment crític i satíric de les classes populars.

Les elementals fogueres de fustes i mobles vells havien donat pas a rudimentaris cadafals sobre els quals es muntaven uns pocs ninots que representaven una escena o simbolitzaven un personatge o un fet que es volia criticar i satiritzar.

L’explicació de la falla es feia penjant al mateix cadafal, o en les parets de les cases pròximes, cartells o pasquins amb versos d’aire popular i contingut satíric i crític.

Aquest esperit de crítica i de sàtira incensurable, sorgit dels barris populars, va començar a molestar a certes persones de les classes dominants, ja que es veien reflectides en les falles i, per tant, es convertien en objecte de les burles i les bromes del poble pla.

Casa on hi ha piano, no es parla valencià“, deia el poeta i escriptor satíric de Sueca Josep Bernat i Baldoví, autor dels primers llibrets de falla en l’any 1855.

A mitjans del XIX sorgeixen definitivament dos dels elements configuradors de la festa: un monumental i d’aparença plàstica, el ninot, i un altre literari, el llibret de falla, on s’escrivien en valencià (l’única llengua que utilitzava el poble, no així la burgesia a la qual es criticava) versos intencionadament provocadors cap a aquesta burgesia.

Conforme s’anaven escampant en quantitat i en contingut, les falles irritaven cada vegada més a les classes benestants, que les consideraven despectivament com a pròpies de gent de baixa condició social.

A mitjans del segle XIX es comença a tindre constància de clars intents de censura per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars. Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues…“, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.

És l’evidència de que les falles populars resultaven ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. D’ací aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

A la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament el triomf de la burgesia i del capitalisme.

Una burgesia que deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social.

Per aquest motiu, i com un primer pas, la censura escomença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos. 

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.

Com a part d’aquesta estratègia reformista sorgeix la idea de “premiar” econòmicament les falles que es distingien per la seua “originalitat”, sent pionera en aquest sentit l’associació Lo Rat Penat, referent de la Renaixença valenciana i d’una ideologia clarament conservadora.

La seua intenció declarada era la de substituir els “mamarratxos i ninots” fets pel poble, per figures de “bon gust i intenció”.

Aquest va constituir l’inici de la tendència cap a la “falla artística” imperant a hores d’ara.

Poc a poc les falles anaven perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.

En aquestes “noves” falles tot comença a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.

Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.

Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.

Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Malgrat la censura i els intents d’assimilació, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Per a la nova dictadura, les falles representaven una cosa potencialment molt perillosa.

Malgrat la restauració i la domesticació de la festa que la burgesia havia anat realitzant durant les dècades precedents, les autoritats feixistes van continuar veient-hi una expressió de masses del poble massa lliure i critica, què les convertia en una celebració subversiva.

Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Només cal dir que la primera Fallera Major nomenada després de la finalització de la guerra civil va ser la filla de Francisco Franco, Maria del Carmen Franco i Polo, i l’any següent aquesta distinció li va ser concedida a la del General Aranda, “l’alliberador” de la València republicana.

Al remat, les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.

L’estructura, usos i costums derivats d’aquesta refundació de les falles han perdurat plenament i en tots els seus elements afegits durant el franquisme fins a hores d’ara.

Aquella festa d’origen popular, satíric i crític ha esdevingut una festa blanca sotmesa a un model monolític, banal i buit. Aquell tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La frase que va dir una volta el profesor Gil-Manuel Hernández, president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i profesor de Sociología de la Universitat de València, defineix a la perfecció aquesta evidència: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”.

València, a 15 de març de 2015.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent