Prendre la paraula

jordimartifont

29 d'abril de 2006
1 comentari

De, per i per a la classe obrera, un dia de platja_23

Aquest u de maig, si no plou, les platges catalanes seran plenes de banyistes i prenedors de sol que passaran i gaudiran de la jornada del treball espatarrats i amb poca tela damunt la sorra que el mar i les màquines regeneradores han posat pacientment o a cop de talonari a la costa.


Aquest u de maig, si no plou, les platges catalanes seran plenes de banyistes i prenedors de sol que passaran i gaudiran de la jornada del treball espatarrats i amb poca tela damunt la sorra que el mar i les màquines regeneradores han posat pacientment o a cop de talonari a la costa.

La majoria dels i les qui prendran el sol són assalariats, per la senzilla raó que som majoria, encara ara. Tot i que ens facin tanta propagandada de les virtuts de ser empresari, qui treballa en la seva gran majoria som allò que fa milers d’anys se’n deia "classe obrera". Milers d’anys? Doncs sí, si el segle XXI va començar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i va entrar definitivament a les nostres vides l’11 de setembre del 2001, també podem dir que la classe obrera existia fa milers d’anys. Tants com granets de sorra té la platja que acull els actuals desclassats (que ningú no entengui cap mena de classificació pejorativa en aquesta paraula) que aquest Dia del Treball omplien les platges. El món del treball ha perdut la centralitat en la major part de les nostres vides, una centralitat que li donava el fet d’articular un "gran discurs" al seu voltant, aquell que donava a la classe en qüestió la potestat de canviar el món, si volia. I el món, malgrat els propagandistes neoliberals que viuen conformant el que pensem, diem, sentim i desitgem, va canviar. I ara podem prendre el sol de la mateixa manera que a principis del segle XX el prenien els rics de debò. Ara els rics de debò tenen el planeta a la mà… i nosaltres també però no ens ho creiem. El tenim perquè continuem sent els imprescindibles quan renunciem a mirar-nos només els melics propis i optem per mirar, besar i recórrer els estranys que esdevenen, per efecte del recorregut, tan nostres com els que van néixer amb nosaltres. Fora la son i visca la platja! I visca l’1 de maig, i el 2 i el 3… I visca la classe obrera!

  1. I sí aquesta és la memòria històrica, anem més malament. Les lluites socials per aconseguir el que ara tots o molts de nosaltres gaudim s’han oblidat o es consideren una anèdocta del passat. El que molts no se n’adonen és el perill que correm de tornar al punt de partida amb la globalització. No sé perquè m’ha vingut al cap, com un rampell, el significat de solidaritat….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!