Tornem a casa i mentre
traspassem falses fronteres amb ratlles pintades per guàrdies civils, mossos i
gendarmes, ens adonem que els reis de la porqueria són arribats i cares de
lladres, fatxes i casposos omplen les parets dels nostres carrers. I és que
sovint ens agrada fer de kortatus de segona o de tercera, què hi farem! “Txequi
txequi txequi txe”!…, tot i que ara escoltem Calypso i no els RedSkins. I enmig
de la campanya electoral que sigui, després dels pòsters, “van per mercats,
pobles i ciutats, escoles i llars de jubilats. Els trobareu per tot arreu, la
seva foto a totes les parets”; i en aquesta també…
Fins i tot els mitjos silencis
allargats per cançons de la ràdio o les televisions són plens de líders “extenuats
de tant xerrar, dient sí a les peticions, fins al dia indicat de votacions”.
Mentiders! Perquè les promeses no es poden mantenir més enllà del seu aterratge
en la realitat més immediata o més llunyana. El sistema on viuen no és fet per
a les persones (així en plural total) sinó per a unes determinades d’aquestes
que mai no som nosaltres… ni falta que fa. O totes o cap seria el millor dels
lemes possibles afegint-hi, al darrere, que ja que hi som totes que sigui per a
totes, totes, totes.
I sabem que és possible si els
rics no ingressessin tant, si els que manen no manessin tant, si els qui
acumulen no sumessin tant, si els que tant tenen no ens volguessin deixar veure
que en tenen molt i en volen més. Que ells no s’hi presenten a les eleccions? És
clar que no! Els qui manen de veritat, els qui decideixen com han d’actuar els
que diuen que ens representen i que mai no ho fan, sempre es mantenen darrere
dels titelles mudats perquè és des d’allà que els poden manegar millor. I qui manega
i dirigeix és qui mana, qui fa d’amo de veritat. Que no ens vinguin ara els
titelles amb promeses, que ja ens els coneixem: “van saludant a tort i a dret i
fent petons a petits i grans. Després del xou, ves-los a buscar”. I res no
poden prometre que els amos no els deixin prometre, que és això mateix: res.
“Se’ns pixen a sobre i diuen
que plou, només amb paraules no en tenim prou. Les vostres promeses ja no
creiem”. Així que “Pel que fa a mi, no m’enredareu. La gent com vosaltres no
m’estafeu”.
hi havia una proposta popular rigorosa, vau tocar el dos. Sempre tan derrotistes. Per què us vàreu negar a col.laborar amb Tarragona Decideix? També vàreu contribuir a que la vostra ciutat anés per darrera com sempre. Aneu criticant, destruir costa ben poc. Fer propostes i col.laborar amb el que és millor encara que no sigui perfecte, ja costa més. Però això és ser persona, ser positius i fer avançar la història encara que no sigui a la perfecció. Per posar maons cal embrutir-se de ciment.