Prendre la paraula

jordimartifont

11 de març de 2010
1 comentari

‘Però no hi aniré mai més’

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Trenta-sis anys de lucidesa penjats d’una corda, o
d’una corbata. Dius que no ho va suportar…?, que el món i les seves
injustícies se’l van empassar…?, que la desigualtat i el racisme li feien
tant de fàstic que es va ofegar…?, que a la vida no hi trobava sentit sense
la veu que articulava les paraules de guerra a la guerra…?, que ni de nit ni
de dia no oblidava que havia fet vibrar vibrant?

Sí, pot ser. Si fa no fot com la immensa majoria dels
qui llegim o escrivim això. Tot i que també pots dir que la immensa majoria mai
no hem cantat malgrat veure injustícies, que no hem parlat malgrat viure la
pobresa, que no hem aixecat la veu tot i veure, patir i notar dins nostre el
racisme. Diguis el que diguis, ell va “anar a la batalla de Nova Orleans” i va
deixar clar que no hi aniria més. Mai més.

Els crancs han embogit i la mar s’agita quan l’odi
esdevé respectable i fins i tot una feina amb prestigi. Matar els altres és un
ofici respectable i qui el té i el fa bé, és a dir qui mata més i més ràpid,
obté el reconeixement social que cal als herois. Sí. Perquè els assassins en
sèrie contractats per l’estat els anomenen herois quan posen en perill la seva
vida o fins i tot quan l’únic que fan és esborrar la d’altres, de molts altres,
com més millor.

Però ell no hi anirà mai més.

Phil Ochs. La guitarra com a defensa. La veu com a atac
contra la mort. Perquè la veu no la poden combatre. O sí? El 1973, l’atacaren
amb el cos que la traginava i mai més no va poder cantar. Tres anys després,
“el món que gira bojament, a la deriva, en la foscor” el va trobar penjat.
Lluny els peus del terra, el seu propi pes l’havia asfixiat. Assassinat pels
militars humanitaris a qui va combatre amb les armes del cant i la paraula, va
cantar que “Sempre són els grans els qui ens empenyen a la guerra, sempre serà
el jove qui caurà”. El jove i qui digui per a què serveix un militar. Ho sabem
del cert de fa temps. Un militar no serveix per a res. Si servir el considerem
un verb positiu. Un militar, o dos, o tres, separen el terra dels peus de Phil
Ochs, perquè no hi toqui i no es repensi. I alhora, uns altres estiren la corda
per dalt, perquè l’aire deixi d’entrar en el seu cos i esdevingui erm.

Mort el cos, però, roman la veu, la paraula. Ho deia
Maragall i és cert del tot que un màuser pot matar un home però mai no s’ha
vist un màuser que matés una paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!